COMENTARI TEETET

COMENTARI TEETET

ÓSCAR VAÑÓ SOLER

NOMBRE DE PARAULES: 1352

Plató tenía un pensament dualista pel que fa a la seua ontología i epistemología. A la seua Teoria de les Idees defensava que hi havia dos móns: un món sensible, al qual pertanyíen pensaments com les opinions, i un món inteligible, on estaven situades les Idees. Amb el mite de la caverna explicava com poc a poc es podia anar aproximant-se a la veritat i passar del món sensible a l’inteligible.

Al text del Teetet fa una distinció dualista sobre el camí de l’ànima a l’hora de conèixer les coses o d’aproximar-se a la veritat d’elles, per mitjà de la veu de Sócrates. Es planteja que l’ànima veu a través de les coses o bé per ella mateixa, o bé mitjançant el cos. A més, es planteja que l’èsser acompanya a totes les coses, i és sitúa entre les que l’ànima ivestiga o intenta aproximar-se per ella mateixa.

Per primera vegada al text s’incorpora l’ésser de totes les coses, el que fa que es porte per un altre camí el diàleg, més unit a l’arribada cap a la veritat a través de l’interior de cada persona.

 Així es veu la importància de la distinció dels dos móns en l’ontologia platònica, ja que es pot interpretar de la següent manera:

• Les coses a les quals s’intenta arribar a la seua veritat mitjançant el cos seríen les que formen part del món sensible, canviant, que es poden percebre a través del tacte, l’oída, la vista… i que a través del cos es poden definir.
• D’altra banda, formarien part del món inteligible, de les Idees, aquelles coses de les quals s’encarrega l’ànima per ella mateixa d’arribar a la seua veritat.

Aquesta distinció sobre a quines coses és l’ànima la que intenta arribar a la seua veritat i a quines és el cos l’encarregat, s’afegeix que al text, Sócrates i Teetet parlen de les coses que pot el cos arribar a saber com la suavitat d’una cosa, que és una propietat que per diversos motius pot canviar i ser eixa cosa més o menys suau. En canvi, parlen respecte de l’ànima de coses com la bellesa o la lletgesa, que no es poden tocar mitjançant el tacte del cos, sinó que s’arriba a elles per mitjà de la reflexió. És així com es determina la necessitat de parlar de l’ésser de les coses. Veiem que totes les coses tenen un ésser, i aquest ésser és qui acompanya l’ànima en el camí de la búsqueda o aproximació cap a la veritat de les coses. Si aquest ésser que introdueix Plató (per mitjà de Sócrates) no fos mencionat o no existira, no es podría aconseguir la veritat de les coses a través del camí de l’ànima. Sols ens quedaría, per tant, intentar arribar al coneixement vertader utilitzant el cos i les nostres percepcions. Com sabem açò no ens sería posible degut a que les sensacions varíen i quan estiguéssim a prop d’aconseguir la veritat que volem, aquesta canviaría fent el nostre camí inservible de nou.

Utilitzant l’ànima i reflexionant sobre les coses com la bellesa o la justícia (qué es?, com s’arriba a ella?, qui és i qui no bell/just?...), ja siga en el nostre pensament, redactant o dialogant, a cada pregunta d’aquest tipus a la qual li donem una resposta, anirem guanyant coneixement i cada vegada estarem més a prop d’aconseguir la veritat.

Per tant, es pot argumentar, i al text es deixa veure, que les sensacions no són ciència (entesa com a coneixement). Seguint aquesta argumentació és com s’arriba al que Sócrates diu (l.32)* que la ciència no es troba en les nostres percepcions, sinó en els raonaments que fem sobre elles.

A més, les nostres sensacions, el que podem percebre, és real i així ho sentim. Per contra, el que nosaltres percibim pot, o no, correspondre’s amb la realitat. D’aquesta manera, el que per a una persona pot estar calent, i així ho sentirà al tacte, pot ser que estiga fred per a qualsevol altra. I ambdues percepcions seràn reals i correctes per a cadascún dels individus, pero la realitat de cada un d’aquestos no es correspon a l’altra. Per lo tant, cada persona arribaría a una veritat diferent de eixa determinada cosa, impossibilitant d’aquesta manera l’arribada al coneixement.

...