El Cafè De La Granota

Biografia

Jesús Moncada Estruga va néixer a Mequinensa, Baix Cinca, l'1 de desembre de 1941 i va morir a Barcelona, el 13 de juny de 2005. De ben jove va combinar l'afecció per narrar històries i el dibuix i la pintura. Va guanyar premis literaris molt aviat malgrat que, per circumstàncies diverses, va publicar tard.

Va estudiar a Saragossa entre els anys 1953-1958. Els darrers cursos de batxillerat els va cursar intern al Colegio de Santo Tomás de Aquino, una escola liberal, rara avis en l'època franquista:

"Era un col·legi laic, dirigit per un conegudíssim poeta aragonès i la seva família. Miguel Labordeta, el cantaautor. És a dir, dintre el col·legi es respirava una 'llibertat' que no es trobava en cap altre col·legi de l'època. [...] A més a més, a Saragossa vaig tenir la sort de trobar-m'hi molts professors de literatura, en una època en què la gent no llegia gens ni mica; en això, jo tenia un avantatge enorme sobre la resta dels meus companys, perquè jo era un devorador de llibres." (Entrevista de Josep Gras. Regió 7, 2.I.1998)

Va fer magisteri a la Escuela de Magisterio, del barri de la Magdalena, a Saragossa, carrera que va exercir alguns anys a la seva vila nadiua fins que va anar a fer el soldat, primer al regiment d'Artilleria Antiaèria de Calataiud i, després, a la Jefatura del mateix cos a Saragossa.

Animat pel seu compatrici Edmon Vallès, novel·lista, assagista i historiador, es va instal·lar a Barcelona per tal de dedicar-se a la literatura i a la pintura. Va començar a treballar a l'editorial Montaner y Simón, del carrer Aragó [en l'actualitat seu de la Fundació Tàpies], al departament de producció amb Pere Calders (que havia retornat de l'exili el 1962) i es va relacionar amb altres escriptors exiliats com Avel·lí Artís Gener "Tísner" i Xavier Benguerel, que li van ampliar la visió de la guerra civil i les seves conseqüències.

Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l'entitat organitzadora del premi, el 1973. L'autor reconeix en l'estil d'aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders:

"Vaig estar treballant amb ell durant dotze anys, a [l'editorial] Montaner y Simón. Per a mi, era un gran mestre. Un gran mestre des del punt de vista del rigor a l'hora d'escriure. Ell va tenir la paciència de llegir les meves primeres coses en català. El que també és cert és que va tenir la delicadesa d'animar-me a seguir el meu propi camí a l'hora d'escriure. És a dir, no va intentar mai fer de mi un deixeble. Ell va veure de seguida que jo tenia el meu propi món i, per tant, la meva pròpia manera d'expressar-me. Ara, el que sí que és evident, perquè

...