La plaça del Diamant

 La plaça del Diamant

Treball fet per Rubén Pomares Gimeno alumne de 1er de Batxillerat C

Index

1-Introducció/tractament del tema

2-Desenvolupament del treball

  2.1-Personatjes

  2.2-Tipus de narrador, punt de vista, modalitat narrativa i exemples.

  2.3-Temes

  2.4-Símbols i exemples

  2.5-Evolució de la protagonista amb un eix cronológic

  2.6-Estil

  2.7-Argument i estructura

  2.8-Opinió personal

3-Conclusió

    3.1-Fonts de informació

-1-

1-Introducció/tractament del tema

Aquest treball tracta d’un anàlisis del llibre La plaça del Diamant escrit per Mercè Rodoreda on conta l’história biografica de una xica anomenada Natàlia, que comença desde el seu casamen amb el Quimet fins al casament de la seu filla Rita ambVicenç.A questa novel·la pot ser una autobiografia de la protagonista.

2-Desenvolupaments del treball

2.2-Personatjes:

-Natàlia(protagonista) és el personatge més ben caracteritzat de la novel·la i al mateix temps el més ric en matisos que fan possible diferents interpretacions i valoracions. N o obstant això , a penes en tenim, de descripcions, i les úniques que hi ha fan referència a com la narradora es veu ella mateixa; i sempre en relació al seu caràcter més que no a l’aspecte físic. Com per exemple en el llibre parla de :<>,diu en el primer capítol quan la seua amiga Julieta li proposa d’anar a la festa major de la plaça del Diamant. I en una altra ocasió afirma: <>.En altres aspectes generals es descriu com una noia que es regeix pels costums i les normes de les classes menestrals de la Barcelona de l’època:<>.

La resta dels personatges tenen molta menys força, tret de Quimet, i són, de vegades, retratats ràpidament -fins i tot de forma caricaturesca. Alguns altres apareixen i actuen sense cap presentació prèvia i sovint tenen només interès per la seua relació amb la protagonista.Potser per això és una novel·la d’un personatge, o millor, de dos tan íntimament enllaçats que és impensable l’un sense l’altre: Natàlia-Colometa i Quimet. De fet, el primer marit de la protagonista és l’únic personatge introduït per una descripció llarga de caràcter realista:<

-2-

humides, com una mica untades i li feia bonic…>>.

Com es pot veure, es tracta d’una descripció detallada i amb una gran sensualitat, probablement fruit de la necessitat narrativa de fer ressaltar la importància de Quimet des del seu primer encontre amb Natàlia.

En conclusió, la riquesa significativa dels personatges resulta evident, encara que, com ja hem dit, molts siguen tractats de passada i amb un aparent desinterès descriptiu com, per exemple, Pere, el primer promès de Natàlia; Julieta, l’amiga inicial de la protagonista; Cintet, l’altre amic de Quimet, Antoni , segon marit de Natàlia, Antoni i Rita, fills de Natàlia i Quimet, Senyora Enriqueta, la persona encarregada de trobar feina a Natàlia, li vigila els fills i la consola en els moments difícils, Mateu, altre amic de Quimet, aquest casat amb Griselda, Vicenç, promès i marit de Rita... Així i tot, com en altres aspectes, es pot afirmar que no hi ha cap element que siga gratuït.

2.2-Tipus de narrador, punt de vista, modalitat narrativa i exemples:

Segons la terminologia de Gérard Genette, la novel·la incorpora una narradora homodiegètica-intradiegètica, és a dir, una narradora-protagonista que relata en primera persona una narració en la qual participa com a personatge. De tota manera, hi ha una distància respecte als fets narrats perquè la narradora relata el passat des del present (no és una crònica coetània); això imposa un cert distanciament, ja que no es pot afirmar que personatge i narradora siguen exactament la mateixa persona (i més encara en el cas d’aquesta novel·la, que precisament narra l’enorme evolució que experimenta Natàlia). Mercè Rodoreda explica, en el pròleg a Mirall trencat, que l’autor no pot saber què veu un personatge i què li ocorre; només el personatge ho pot saber: “D’aquesta manera, el lector sent una veritat o, si es vol, més veritat”. En altres paraules, es considera que la narració en primera persona és més versemblant, creïble, que el narrador omniscient en tercera persona. La narració en primera persona també afavoreix que el lector o la lectora s’identifiquen amb el personatge. D’altra banda, la focalització narrativa o punt de vista narratiu és intern i fix, és a dir, és un únic personatge el que narra els fets des d’una perspectiva totalment subjectiva. Per tant, en general, es pot dir que la novel·la porta a terme un procés d’autoexploració del propi passat. Per a la literatura del segle XX (Marcel Proust, Virginia Woolf, James Joyce), només existeixen punts de vista parcials i subjectius i, per tant, el realisme i

l’objectivisme és impossible. Tota la història naix de la intimitat d’un personatge, els fets passen pel filtre de la seua consciència. En un relat de Rodoreda titulat “Un cafè”, el narrador-protagonista afirma: “Si cadascú veu el món diferent, on és el realisme?”.

-3-

En el cas de La plaça del Diamant, la narració en primera persona i el punt de vista intern també expressen la innocència del personatge: “Abans de néixer som com peres: tots hem estat penjats per aquesta corda” (p. 79). També la vivència del temps és totalment

subjectius. La novel·la avança sense que sapiem exactament en quin any

ens trobem, és a dir, hi ha poques referències concretes a l’època històrica,

perquè el que es reflecteix és el temps interior de la protagonista. No sabem

de manera precisa en quin any comença ni en quin any acaba la història. La modalitat narrativa predominant en l’obra és el monòleg autobiogràfic, que seria propi de La plaça del Diamant i altres novel·les de Rodoreda com El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar i Quanta, quanta guerra... El monòleg autobiogràfic fa referència a una forma de relat en primera persona que respecta l’ordre cronològic dels fets (el monòleg

...