Reflexión discurso "El Gran Dictador" (Con corrección) *сat

Activitat final

· Reflexió sobre discurs de “El Gran Dictador”

El “gran dictador” fa un discurs diferent a la resta de dictadors. Mentre la majoria donen idees nacionalistes de poder i de solució a problemes (que moltes vegades no es posen en pràctica), ell ens dóna un discurs liberalista.

Segons ell, la revolució maquinària ha llevat la humanitat de les persones, amb menys cor, però més rics. Així, els més indigents són tractats con màquines per el rics, sense la més mínima compassió. Per això, proposa que ningú es sotmeta a ells, que amb la força del poble es liberen per una societat lliure i amb drets per als més vulnerables, enfrontant l’esclavitud.

Desde el meu punt de vista, això es una cosa que sols una verdadera persona podria dir, que amb el poder en les seues mans, no l’aprofite al seu benefici propi, sino pel bé del poble, sobretot dels més pobres, que són els més esclavitzats, tractats moltes vegades com miseres bèsties (o com diu ell, com màquines). Pareix mentida que un dictador suporte la revolució del poble que, en la majoria dels casos, podria acabar amb el seu poder. Això és una gran mostra de que realment ho vol, no com molts, que no paren de proposar plans aparentment revolucionaris però que mai es fan. Com ell deia, els dictadors es fan a si mateixos per esclavitzar al poble.

Avui en dia, 80 anys han passat desde aquest discurs i, malgrat hem evolucionat molt en la igualtat i tractat de llevar l’esclavitud, massa ens queda per arribar a aquell món que del que tant es parlava al discurs. Tristment, aquest món mai arribarà. Està de perles tindre-ho com a objectiu a seguir, però estaria mentint si no diguera que no és més que una utopia. Això no vol dir que no servisca de res tots el avanços que hem guanyat, és més, al contrari. Si mirem enrere, no fa massa les dones estaven estrictament recloses viure amb uns drets desiguals, per exemple. Hem de veure tot el que hem aconseguit per a adonar-nos que encara podem fer molt. El problema arriba a l’hora de fer realitat tot el que s’ha dit, falta de paciència. Molta gent vol començar per el final, de no tindre res de menjar per a gran part de la població a que tothom tinga casa pròpia i menjar per tota la vida, NO. La millor arma és la constància, anar buscant petites metes que, amb el pas del temps, es veuen en conjunt com una gran meta. Ara mateix estem veient un bon exemple amb aquesta pandemia del Coronavirus, en la desescalada d'infectats. Si ara, d’un dia cap a l’altre, tots tornéssim a la rutina ignorant totes les mesures de seguretat, seria un retrocés monumental i no un avanç. Per això, poc a poc, sense pressa però sense pausa, anem avançant amb un pas segur i tenaç perque, val més perdre un minut en la vida que la vida en un minut… no?

...