Angel Guimera

Comentari de text: Antígona

El fragment anterior pertany a l’obra teatral d’Antígona de l’autor Salvador Espriu. Escrita l’any 1939 no va ser publicada fins l’any 1955 a causa de la forta repressió del règim franquista.

El teatre d’Espriu va veure’s greument afectat per la dictadura ja que no es va poder representar fins entrats els anys 50 i els primers cops es va fer de manera clandestina. Petits grups teatrals com l’ADB van ser els encarregats de portar a escena obres com Primera història d’Esther. Antígona fou una de les obres que es va representar durant els anys 50 (1958). La tragèdia grega de Sòfocles és adaptada per Espriu i narra el conflicte entre dos germans, causat per l’avarícia d’un d’ells. És aquesta avarícia la que acaba amb la vida d’ambdós germans i la que porta a Antígona a la seva pròpia mort per no respectar les lleis humanes que havien decretat que Polinices no havia de ser enterrat.

L’obra d’Antígona és un clar paral•lelisme amb la Guerra Civil Espanyola, una guerra entre germans que va destruir a tots.

En aquest moments de l’obra ens trobem a les afores de Tebes. Anteriorment Antígona ha arribat juntament amb la seva germana a la zona on es troba el cadàver del seu difunt germà i on ja s’hi troben Eumolp i Tirèsias. A continuació d’aquest fragment comença el tercer acte on apareix Creont devantint amb els seus consellers.

El fragment narra el moment en que Antígona pretén enterrar el seu germà mort, tot i que, el rei ho havia prohibit. Per a Antígona les lleis divines són més importants que les humanes i el seu germà no pot ser menjat pels animals, sinó que ha de ser sepultat: “ (Antígona) vinc a enterrar el cos del meu germà Polinices, que haurien d’haver honorat i incinerat segons els postres antics preceptes”.

En un primer moment, Tirèsias dubta de ser col•laborador del fet, en canvi Ismene vol seguir els passos de la seva germana gran. Al final, Antígona i Eumolp segueixen amb la seva convicció de donar sepultura al difunt, però finalment Ismene decideix no prendre cartes en l’assumpte: “(Ismene) no puc ni violar la llei, ni vèncer la meva por”.

El llenguatge usat és culte, elaborat, tal i com Espriu feia en les seves obres.

En definitiva i fent referència al que : “L'obra espriuana respon a una voluntat d'unitat i un rigor d'execució colpidors, com només poden fer els grans mestres.” Espriu agafa l’Antígona de Sòfocles i la fa seva, a través d’un rigorós llenguatge i un sentiment amarg amagat darrera les línies de l’obra: la guerra entre germans.

...