Primera Meditació

1.1. Primera Meditació. Raons per dubtar de totes les coses.

a) Primer motiu del dubte : El testimoni fal•laç dels sentits.

En primer lloc, cal dubtar tota la informació provinents dels sentits perquè de vegades, els sentits ens enganyen. Així, si els sentits m’enganyen algunes vegades, es pot pensar que poden enganyar-me sempre, perquè segons Descartes no és adequat fiar-se mai de qui ens ha enganyat alguna vegada. A més, per a Descartes, allò que només és probable és dubtós. D’aquesta forma, el dubte de Descartes es relaciona amb la primera regla del seu mètode, que diu que només s’acceptarà allò que es presenti de forma clara i distinta a la raó i que no hi hagi possibilitat de posar-lo en dubte.

Però, fins on em permeten dubtar els sentits? Els sentits poden enganyar-nos en allò que fa referència a les coses mal percebudes i llunyanes però, poden enganyar-nos també en el que respecta a percepcions presents com que estic aquí davant el foc o que aquestes mans i aquest cos són meus? Aquí Descartes introdueix en segon motiu del dubte.

b) Segon motiu del dubte: La dificultat de diferenciar amb claredat el somni de la vigília.

Descartes diu que hi ha una dificultat per poder diferenciar el somni de la vigília de manera que s’haurà de dubtar de tot allò que surt de la ment. Davant el fet que algunes vagades, mentre dormim, tenim representacions semblants a les que tenim quan estem desperts, podem dubtar de que si el que estem vivint existeix o només es un somni.

c) Tercer motiu del dubte: La hipòtesi del geni maligne (dubte hiperbòlic)

Descartes posa en dubte la validesa de la ciència ja que són ciències provinents dels sentits encara que l’única cosa que se salven del dubte són les veritats matemàtiques, perquè, somiï o estigui despert, 2 + 3 seran sempre 5 i un quadrat tindrà sempre quatre costats.

Descartes exposa la Hipòtesi del Geni maligne: donat que el meu esperit té l’opinió de que hi ha un Déu, per qui he estat creat, res m’impedeix pensar que ho hagi fet de tal forma que jo sempre m’enganyi, fins i tot quan sumi 2 + 2 o compti el costats d’un quadrat. Ara bé, i si Déu m’ha creat de tal forma que jo m’enganyi sempre? - Per exemple, potser ha fet que estigues enganyada i que 2+3 = 5 no sigues cert.

Així, Descartes acaba suposant que hi ha, no un Déu vertader sinó una mena de geni maligne, que fa que m’enganyi. Això només és un recurs que utilitza Descartes per dubtar de tot, fins i tot de les matemàtiques, i naturalment només és una hipòtesi que té com a resultat un dubte hiperbòlic (dubte general), que respon al desig de trobar un fonament ferm i evident sobre el qual reconstruir l’edifici del saber.

1.2. Segona Meditació. La primera veritat i la naturalesa del jo.

El

...