Relativisme Cultural, Racionalisme

Per començar, el postmodernisme, com molt bé diu Ernest Gellner en el seu llibre de “Posmodernismo, razón y religión”, és una corrent que no es sap ben bé què és, tant el moviment com les seves idees són volàtils i en certa manera els hi manca precisió, (tot i que C. Geertz en “Anti-antirrelativismo” diu que tant el postmodernisme com el relativisme tenen uns principis inamovibles) i considero que més que el relativisme, el que més s’acosta al nihilisme és el postmodernisme pur, aquell que creu en el llarg final, en una “deconstrucció” de tot el que s’ha fet fins aleshores, de totes les teories i corrents, tot es desmunta i es critica, val a dir, que es desfan tots els pilars que s’han anat creant durant tants anys d’estudi de l’antropologia, però en canvi, no s’aporten millores, ni teories que tornin a aixecar allò que “deconstrueix” amb la seva crítica, tot al contrari, aporta “noves” doctrines les quals segueixen el posicionament inicial, aquell més fosc, més negatiu i sigui dit també, repetitiu. El postmodernisme arriba a l’antropologia de la mà de dos autors: Focault i Derrida, no és un moviment unitari que reconegui a uns pocs codificadors sinó que es tracta d’una corrent multitudinària que gaudeix de totes les característiques pròpies de les modes intel•lectuals.

Però parlar de postmodernisme és parlar també de relativisme. El relativisme és una doctrina que es basa en l’absoluta relativitat de les coses, és a dir, que pels relativistes tot és relatiu. Una persona no és relativista perquè cregui que hi ha moltes coses relatives; els relativistes creuen que tot és relatiu. Aquest posicionament és el que més s’acosta al meu parer, ja que considero que hi ha moltes coses relatives, però és insostenible ser relativista absolut, ja que es corre el perill d’acabar caient en un pou sense sortida, es necessita racionalisme per comprovar les idees, es necessiten fets més palpables. De vegades es confon la necessitat del “dubte” amb la promoció del “relativisme”. El dubte és un procediment per tal de resoldre les contradiccions que hom pot trobar en la vida i en el coneixement racional, que sempre demana alguna forma de resolució: en matemàtiques, per exemple, el càlcul permet sortir de dubtes. Un dubte perpetu seria malaltís i incapacitant. “Dubtar” és una eina del progrés i, el dubte es resol també a través del debat, presentant arguments imparcials i de valor universal. El racionalisme i l’escepticisme no ens diuen que no hi ha cap veritat, sinó que cal posar sempre la veritat en joc. No es tracta de indiferència o d’un passotisme, sinó d’una posició de crítica d’observació curosa i constant. Hegel va observar molt agudament que l’escepticisme no és una tria, sinó una guia. Qui sempre viu dubtant no pot construir ni “deconstruir”, però qui és capaç, en canvi, de veure (o intentar-ho veure ) l’altra cara de la moneda, aquest fa progressar la ciència o la moral, construeix una crítica que crea d’aquesta manera uns fonaments que donen força i sostenen l’avenç de la societat. Saber copsar les contradiccions, guaitar allò que hi ha de miserable en l’heroi, adonar-se no només del que es guanya, sinó també del que es perd quan es fa qualsevol tria, i no estar en una constant inseguretat i relativitat. Hi ha coses immediates, concretes, un mínim que no es pot dubtar perquè, en cas contrari, perillaria la nostra integritat física o psicològica.

Però el relativisme està molt difós, considero que és més fàcil, en un començament, caure en el relativisme o l’idealisme que no pas entendre el racionalisme, malgrat que mitjançant la praxis, el treball de camp, pot comprovar que és necessari quelcom més, el racionalisme. L’exemple de que el relativisme ha penetrat força en la societat occidental el tenim en moltíssims exemples, alguns d’ells com: “Depende, de que depende, de según como se mire todo depende” diu la cançó del grup espanyol Jarabe de Palo, o bé es podem recordar al meravellós poeta Campoamor: “En este mundo traidor/ nada es verdad ni es mentira/ todo es según el color/ del cristal con que se mira”.

Però... si tot és relatiu, llavors també aquesta afirmació és relativa, i s’hauria d’asseverar: “és relatiu que tot sigui relatiu”. Alhora, aquesta afirmació també és relativa, i per tant s’hauria de dir: “és relatiu que sigui relatiu que tot és relatiu”, i així podríem seguir indefinidament, en un cercle que no acabaria mai, com el peix que es mossega la cua, així, mentre relativitat rere relativitat vas confonent-te més i més fins que arriba un punt que estàs ben perdut i a sobre marejat de tantes voltes. A més a més, si d’una cosa es diu que és relativa, ho ha de ser en relació a una altra, i si aquesta cosa no s’engloba dins del tot, aleshores tot no és relatiu; per altra banda, si s’hi engloba, aquest tot no pot ser relatiu, doncs no té res per a establir una relació de relativitat ja que, per definició, afirmar d’una cosa que és relativa exigeix la presència d’una altra cosa, ja que dir que és relatiu, significa dir que és “relatiu a…”, relatiu a un altre. Però considero que un dels problemes més greus o punts més dèbils del relativisme és que admet com evident el subjectivisme, és a dir, “tot és relatiu perquè tot depèn segons de com jo ho miri” i, admetent el subjectivisme, s’està descartant la possibilitat d’una veritat objectiva, d’una veritat que no depengui d’un mateix, però, acceptant aquesta teoria, s’estaria descartant tota possibilitat de fer ciència; no existiria ciència, ja que tot dependria d’un mateix, tot seria segons “el cristal con el que cada uno mira”. L’objectivitat és una de les característiques primordials per a fer etnografia, treball de camp, per a l’antropologia en general, però ara trencaré una llança a favor del relativisme, certament i per molt que s’intenti és ben difícil i complicat arribar a l’objectivitat, personalment penso, que si estàs uns mesos compartint el teu dia a dia amb un grup de persones sorgeix per força un lligam, ja pot ser positiu o negatiu, però hi apareix, i per tant sense voler el subjectivisme apareix. Ben cert és que en teoria el relativisme busca, fa una recerca de la realitat objectiva, ho intenta, però evidentment, pels motius ja esmentats, no ho aconsegueix.

Els relativistes consideren que el seu dret a ser relativistes és absolut. Per tant els relativistes són poc relativistes, ja que arranca d’un axioma: "Tot és relatiu": Però si aquest axioma fos cert, aleshores, la proposició "tot és relatiu" també serà relativa. No es pot acceptar, per exemple, una conducta sense analitzar prèviament què fan, no podem dir que “tot el que fan els Nuer és bo”, si no

...