La Antropologia de las sociedades contemporaneas..

L'antropologia com el món ha canviat i ha evolucionat. La mirada etnocentrista que al principi del sorgiment de la disciplina exercia de base ara s'ha reduït a un interès sobre les societats primitives, les quals han canviat i han fet un pas cap al desenvolupament, tant és així que fins exerceixen l'antropologia.

El nostre objecte d'estudi ja no són únicament els pobles i comunitats situats a l'altra part del món sinó que ara dirigim la nostra mirada crítica i antropològica a la nostra pròpia societat, en la qual vivim i desenvolupem les nostres costums i maneres de vida. Un dels nous objectes d’estudi que abarca l’antropologia es el que coneixem com a interculturalitat global, es a dir, algo que s’esdevé entre diferents cultures.

Des dels seus inicis el món s’ha configurat a partir de grups de persones organitzades en societats, que han ocupat un determinat espai geogràfic hi han desenvolupat un trets culturals propis. Sempre hi ha hagut més o menys mobilitat en aquests grups, contacte amb altres cultures, etc, però el concepte espai físic tenia una gran importància a cada territori, malgrat les invasions, colonialismes…etc, pertanyia a una cultura, en formava part, la delimitava.

Però en el món actual aquest concepte ha desaparegut. A la societat contemporània ja no hi ha espai físic, el poder és flotant, hi han intercanvis i connexions que uneixen cada pam del planeta. Aquest procés és conegut com un procés de globalització: com explica Arturo Escobar en el seu text El lugar de la naturaleza y la naturaleza del lugar: globalización o posdesarrollo, abans que comences aquest procés els espais, o llocs, configuraven una cultura determinada, les persones pertanyien a aquest lloc, en formaven part; amb la globalització, aquest lloc ha perdut el sentit, ara l’espai físic ha perdut importància i ha donat lloc a un altre tipus d’espai, flotant i intangible, on només poden accedir-hi uns pocs privilegiats, i on es troben totes les relacions que determinen el present i el futur de les societats.

Aquesta pèrdua de l’amor propi i de la solidaritat per la localització, ha provocat la indiferència per tot allò que ens envolta. Les persones procurem semblar estranys amb altres, som personatges anònims que ens reservem i distanciem. Tal com diu explica Manuel Delgado en el seu assaig titulat Anonimat i ciutadania. Dret a la indiferència en contextos urbans ens diu que al carrer hi ha masses obstacles per tal que aquest pugui fer la seva funció de ser un espai per a la llibertat. “Al carrer, la gent no és te en compte mútuament. Passem als uns dels altres, excepte quan hi ha algun fet eventual que posa en marxa la clàusula d’ajut mutu entre desconeguts i que tots signem com a usuaris de la via pública. Tenint en compte això, quin sentit té parlar d’estrangers i immigrants?

Abans d’intentar abarcar aquesta pregunta, cal dir que des d’una perspectiva antropològica les migracions són desplaçaments de persones que es caracteritzen per tenir un caràcter permanent o semipermanent i amb una circulació global i asimètrica, es a dir, que no respon a moviments homogenis. Com bé sabem, aquestes migracions poden ser voluntàries o forçades, però en aquest cas la frontera entre aquests dos conceptes queda bastant difusa.

Per altra banda, diríem que el turisme es un desplaçament voluntari vinculat a la idea de l’oci i és d’una durada molt més curta (en aquest cas, mai parlem de que sigui permanent).

 Així doncs, seguint amb el text de Manuel Delgado, ens planteja un nou racisme cultural, un racisme basat en la classificació segons l’adaptabilitat a la cultura amfitriona. El motor econòmic dels primers, fa que aquesta adaptació no sigui un obstacle, ja que per dir-ho d’alguna manera, tenen els recursos suficients per acabar comprant aquesta adaptació. Una persona immigrant, en canvi, arriba a la cultura amfitriona sense cap mena de recurs, on ha de buscar-se la vida per un espai físic, que, com hem dit abans, a desaparegut simbòlicament.

Així doncs, ens trobem en un espai on tenim la convivència d’amfitrions, immigrants i turistes. Actualment, trobem societats barrejades on apareix el concepte de multiculturlaisme. És en aquestes societats en la que es centra l’antropòleg Miguel Pajares, que fa una crítica en el seu text titualt Multiculturalismo y segregación de la política que s’empra en aquestes societats. Primer de tot, caldria distingir les paraules multiculturalitat i multiculturalisme, que tot i la seva semblança ortogràfica, la primera representa una realitat i la segona una política fins a cert punt segregacionista. Ho planteja com un error derivat d’experiencies històriques, de societats que van voler mantenir races (Estats Units amb el cas afroamericà). Aquesta política basada en el multiculturalisme, xoca de ple amb els drets humans.

...