La Via Augusta

La Via Augusta fou una via romana que unia la península d'Hispània amb el centre del món romà. Estrictament transcorria al llarg de la costa mediterrània: des dels Pirineus fins a Cadis.[1][2] Fou la calçada més llarga i l'eix principal de la xarxa viària de la Hispània romana, amb una longitud aproximada de 1.500 km.

Al llarg de la història va rebre diferents noms: Abans i tot de ser construïda ja era una ruta natural coneguda des del segle VI aC amb el nom de Via Heraclea[2] (o Via Hercúlia i Via Heràclia), ja que acabava a les mítiques Columnes d'Hèrcules. També se l'anomenà Camí d'Anníbal.

[mostra] Vegeu aquesta plantillaMapa de la Via Augusta

Taula de continguts [amaga]

1 Traçat

2 Evolució històrica de la via

3 Restes de la Via Augusta

4 Referències i notes

5 Vegeu també

Traçat[modifica | modifica la font]

Aquesta via romana unia la Península Itàlica amb la ibèrica després de travessar els Alps marítims i tot el sud de França. En arribar als Pirineus, seguia cap al sud per tota la façana mediterrània peninsular fins a Cadis, ara si sota el nom de via Augusta. Va rebre la denominació definitiva per l'emperador August, arran de les reparacions que es van portar a terme sota el seu imperi, entre els anys 8 i 2 aC, que la van convertir en una important via de comunicacions i comerç entre les ciutats i províncies i els ports del Mediterrani.

Connectava amb la Via Domícia al coll de Panissars, per l'interior, i a l'actual pas fronterer entre Cervera i Portbou, per la costa.

Diversos ciutats i poblaments de l'època romana havien sorgit sobre el traçat de la via augusta. A algunes ciutats com ara Bàrcino o Lucentum s'hi arribava mitjançant ramals o vies secundàries.[6]

Evolució històrica de la via[modifica | modifica la font]

L'arc de Berà sobre la Via Augusta

Les primeres referències de la via Heraclea, que és la precedent de la via Augusta, són del s. VI aC i és esmentada pels historiadors Timeu (que visqué entre el s. IV i el III aC), Polibi (abans del 124 aC) i Ammià Marcel·lí el s. IV dC, entre d'altres. Es tracta d'una pista d'origen prehistòric que fou arranjada després de la fundació d'Emporion (primera meitat del s. VI aC), un dels llocs per on discorria. També cal dir que cap al s. V aC també enllaçaria am la població ibèrica de Castulo, cosa que ens fa pensar que no tot el seu tram era a ran de costa, sinó que al sud d'Espanya seguiria per les terres de l'interior de l'actual Andalusia fins arribar a Cadis.

La via Heraclea rebia aquest nom mercès a la llegenda que relacionava el mític Heracles o Hèrcules de Tebes amb la península ibèrica. Un dels treballs d'aquest heroi grec fou la conducció dels

...