Les Cases De Misericòrdia I La Figura De Miquel De Giginta

Amb aquest treball de recerca històrica centrat amb la temàtica de “Les Cases de Misericòrdia i la figura de Miquel de Giginta” és pretén respondre a la qüestió de Quina finalitat van tenir les Cases de Misericòrdia i les aportacions de Miquel de Giginta, envers el tractament de la pobresa? a partir del desenvolupament de diversos punts. La resposta que es vol donar a la pregunta qüestionada és saber les principals finalitats de les Cases de Misericòrdia que van existir, i les aportacions humanes i socials que va produir Miquel de Giginta envers el tractament de la pobresa.

Entenem per pobresa tota aquella part de la població que patia alguna carència més o menys accentuada, dels mitjans necessaris per a viure. Moltes d’aquestes carències eren causa de l’herència de la marginalitat o de la pèrdua de capacitats humanes i de malalties o minusvalies degeneratives que patien alguns, entre moltes d’altres. El tractament de la pobresa es considera la lluita que es va produir per tal d’ajudar a les persones a combatre amb la pobresa i a l’ajuda de la supervivència de les persones necessitades. Les Cases de Misericòrdia eren institucions que principalment acollien a persones pobres com vells desprotegits i a la població infantil abandonada o que era orfe; també acollien als captaires, tant els reals com els fingits. En aquestes institucions es proporcionava assistència, instrucció, treball i esbarjo.

 Les Cases de Misericòrdia i la seva evolució a Espanya:

L’inici de les Cases de Misericòrdia es va donar a la ciutat italiana de Florència a principis del segle XIII; més tard, es van anar extenent cap a França i Portugal. A Espanya, la primera Casa de Misericòrdia que es va obrir va ser a Toledo al 1580, gràcies als esforços i a les propostes de Miquel de Giginta. Aquestes institucions van anar sorgint seguidament a l’últim terç del segle XVII a Madrid (1581), Barcelona (1593), Saragossa (1668) i València (1673), i al llarg del segle XVIII la creació d’aquestes cases va continuar extenent-se a Murcia (1700), Pamplona (1706), Bilbao (1770), Valladolid (1766), Màlaga (1862) i a Ciudad Real (1890). Aquestes institucions com he apuntat anteriorment, acollien a les persones més desvalgudes i desenvolupaven unes funcions assistencials, punitives, econòmiques i polítiques. Desenvolupaven unes funcions assistencials perquè acollien les persones necessitades sense distinció de sexe ni edat; exercien funcions punitives perquè la disciplina i el càstig eren presents tant en els criteris de recollida i tancada dels pobres com en el règim intern a què els sotmetien segons el grau de virtut o vici; també desenvolupaven funcions econòmiques, en el sentit que dins la institució, no es treballava únicament per a l’autoconsum i el manteniment, sinó per a la venda de les manufactures que produïen; i per últim, complien funcions polítiques perquè l’exercici de la redistribució dels recursos materials esdevenia un amortidor dels conflictes socials i justificava una societat profundament jerarqueritzada.

Els infants i els joves que eren recollits en aquestes cases eren socialitzats a partir d’una mínima instrucció acadèmica (llegir, escriure i contar) necessària per a desenvolupar el seu control i moral, i a partir d’una instrucció religiosa i a través de l’aprenentatge d’un ofici.

Els objectius principals d’aquestes institucions eren recollir els captaires i els pobres per reeducar-los mitjançant formació professional (oficis), per tal de posar remei a la pobresa i per netejar les ciutats de captaires. El treball era una forma bàsica de tractament assistencial per els pobres i la solució del problema de la mendicitat.

 Qui era Miquel de Giginta i quines van ser les seves aportacions principals envers el tractament de la pobresa?

Miquel de Giginta (Perpinyà, 1534-1588) eclesiàstic i escriptor, va ser canonge i vicari general de la catedral d’Elna. Giginta va presentar un pla general d’assistència als pobres a les Corts de Castella en un breu memorial que després va ampliar en el seu Tratado de remedio de los pobres (Coimbra, 1579), en el qual proposava un model de Cases de Misericòrdia on explicava les característiques de com havien de ser, a qui anaven dirigides, i les activitats que s’hi realitzarien. En aquest model proposava controlar la mendicitat dels pobres per mitjans no obligatoris, sinó per pressions indirectes. Proposava que les persones que ingressessin voluntàriament a les cases de misericòrdia obtindrien tot el necessari per a viure, i els pobres que no ho fessin serien considerats pobres fingits i es recomanaria a la població de no donar-los almoina, i així es veurien obligats a acollir-se en aquestes institucions. Aquesta proposta de les Cases de Misericòrdia de caràcter innovador i relativament moderada, va tenir bona acollida entre els cercles il•lustrats, els estaments centrals i les autoritats locals.

El model de les Cases de Misericòrdia de Giginta estava orientat a l’acollida i al manteniment dels següents beneficiaris: a tots els pobres, tan verdaders com fingits, per tal d’eliminar l’examen de pobresa i vida; s’acolliria als pelegrins amb llicència per uns dies, a les persones forasteres que busquessin amo o col•locació, els convalescents que sortissin de l’hospital i no tinguessin cap lloc on anar, i els matrimonis pobres, els quals serien acollits en cel•les independents per a ells i els seus fills. Altres beneficiaris d’aquestes institucions podrien ser persones que entressin a les cases per pròpia voluntat d’ ingrés i sortida, els quals se’ls respectaria la llibertat personal.

L’assistència i les activitats proposades dins del model de les cases de misericòrdia

...