Ahir, Josep Carner

AHIR

INTRODUCCIÓ I CONTEXTUALITZACIÓ

El poema Ahir pertany al llibre “Llibre dels poetes” (1904), de Josep Carner (1884-1970), un dels poetes més significatius del Noucentisme. La seva obra participa plenament en els postulats de l’estètica noucentista, com ara la descripció d’una naturalesa civilitzada, la creació literària entesa com un rigorós procès d’elaboració i la voluntat d’aconseguir un model de la llengua moderna. De fet, Josep Carner és considerat un renovador de la llengua literària catalana. En aquest poema la temàtica principal és la joventut i el pas del temps, on es recorden paisatges i emocions.

ANÀLISI MÈTRICA

La mètrica d’aquest poema és de cinc estrofes i cada una té quatre versos de cinc síl•labes. És d’art menor en tot el poema i té rima asonant als versos imparells i rima consonant als versos parells. L’estructura de la rima és la següent: abcb-dbcb-ebab-fbgb-hbab. Pot veure’s que a cada estrofa els versos dos i quatre tenen la mateixa rima.

CONCRECIÓ DEL TEMA

El tema principal d’aquest poema és la joventut i el pas del temps. Una senyora gran amb arrugues recorda el passat tot mirant per la finestra. Rememora el seu primer amor amb un veí que la venia a buscar cada dia per anar a l’escola. Ell va morir, però encara el pot recordar vivament. Tot i que l’estimava, no li va dir mai, cadascú va viure la seva vida. El poema té un aspecte d’innocència, ja que la vella té uns records tendres, que es poden interpretar des de la melancolia, des de la ingenuïtat d’una noia que no sap que el temps passa ràpidament, fins que és una anciana que recorda tot això. El poema es pot englobar amb el tòpic literari “tempus fugit”. La infantesa s’associa amb la innocència i la vellesa amb la resignació. El poema es divideix en tres parts i el plantejament (1ª estrofa, ens posa en la situació del personatge principal), el desenvolupament (abraça les tres estrofes centrals, quan la vella avoca el seu passat) i el desenllaç (l’última estrofa, que es fa a través de que podia haver estat un gran amor, però no va arrelar perquè cap dels dos va fer el pas de dir-s’ho.

LOCALITZACIÓ I INTERPRETACIÓ DE RECURSOS ESTILÍSTICS MÉS DESTACATS

Hi ha un paral•lelisme en el primer i segon vers de la primera estrofa i el tercer i quart vers de la cinquena estrofa (menta, farigola, ruda i romaní), una enumeració en els mateixos versos i estrofes del paral•lelisme (menta, farigola, ruda i romaní) i una comparació en el tercer i quart vers de la primera estrofa (una vella, vella com un pergamí), que amb aquesta comparació, Carner pretén comparat l’edat de la vella amb els quantiosos anys que té un pergamí. El tòpic literari que apareix en aquest poema és el de “tempus fugit”, és a dir, el temps passa irremeiablement. Ens parla de la vida i del pas del temps, de que ets jove i de cop

...