Alguna cosa va malament

Alguna cosa va malament

Tony Judt, 2010. Alguna cosa va malament. Traducció de Belén Urrutia. Taurus. Madrid. 222 pàgines. 9,95 €

Judith García Álvarez

Alguna cosa va malament, es un llibre concís, estructurat en sis capítols, on es fa una mirada històrica actual i futura de la organització política i econòmica. Disposa d’una introducció i una conclusió, a més d'incloure al principi els agraïments, els quals son molt importants per a l'autor, atès que durant la seva realització l'autor passava per una infermetat. Els sis capítols estan abordats des d'una perspectiva històrica amb cites al principi de cada epígraf de diversos autores, el més esmentat Maynard Keynes. En la conclusió podem apreciar el punt de vista més personal de l'autor encaminada a un futur socialdemòcrata.

Tony Judt, analitza la construcció històrica dels Estats de Benestar en la seva doble vessant anglosaxona (d'herència keynesiana) i europea continental (d'herència socialdemòcrata). Es una declaració de principis progressistes, reivindicació de la legitimitat d’allò públic i universal amb valors de l'esquerra en una època en la qual només allò privat i particular sembla eficient. L’autor, crida als joves a reivindicar el compromís polític i els valors comuns del ciutadà.

L'autor ens exposa les conseqüències econòmiques, socials i ideològiques que van provocar les dues guerres mundials, els seus pensaments i conclusions sobre l'evolució que ha passat l'esquerra europea des de la segona guerra mundial i la crisi que ha suposat per a aquesta mateixa esquerra la caiguda del mur de Berlín, així com el sorgiment i l'enfonsament del sistema comunista instaurat en la Unió Soviètica. La principal tesi D'alguna cosa va malament, és la explicació dels beneficis que significa la socialdemocràcia, com a evolució del comunisme, per l'Europa del XX. I acaba amb la idea que s'ha d'abandonar el sentit revolucionari del socialisme per reformular les idees socialdemòcrates amb l'objectiu de combatre les desigualtats i la injustícia ressorgint l'estat de benestar, com diu Judt, “seria gratificant concloure amb la idea que estem al començament d'una nova època i que hem deixat enrere les dècades egoistes”^[1] .

En el primer capitulo, Com vivim ara, Judt comenta les desigualtats del planeta i la riquesa exagerada de la minoria, argumentats amb diversos gràfics, on demostra l'augment desmesurat de les desigualtats socials, i per tant, de la pobresa, en els últims trenta anys. L'autor fa una critica a aquest fet “La desigualtat és corrosiva. Corromp a les societats des de dins. L'impacte de les diferències materials triga un temps en fer-se visible, però, amb el temps, augmenta la competència per l'estatus i els béns, les persones tenen un creixent sentit de superioritat (o inferioritat) basat en les seves possessions, es consoliden els prejudicis cap als quals estan més a baix en l'escala social, la delinqüència augmenta i les patologies degudes als desavantatges socials es fan cada vegada més marcades^[2]”. Parla de canviar l'organització de la societat econòmica per recuperar un dels valors perduts, la confiança.

En el capítol. El món que hem perdut, es fa un elogi de John Maynard Keynes i les seves polítiques anomenades a solucionar el problema de la incertesa econòmica mitjançant la intervenció de l'Estat. L'estat és qui proporciona estabilitat i creixement als països després de les guerres, proposa una redistribució de la riquesa per pal·liar la pobresa, planifica les polítiques públiques i fonamentar la confiança i la cooperació. Qualifica de grans societats als països que van prendre aquestes mesures. També fa una critica als quals afirmen que “el preu pagat per aquests beneficis en ineficiència econòmica, insuficient innovació, asfíxia de l'esperit empresarial, deute públic i pèrdua de la iniciativa privada, era massa alt^[3] ”, cosa que l'autor ratlla com a fals, demostrant els èxits de les teories keynesianas a Estats Units.

...