Comentari Text Mar I Cel

En aquest fragment de l’obra, un dels monòlegs de Saïd, aquest expressa el seu malestar envers el desconeixement del perquè de la seva bipolaritat: per una banda se sent enormement atret per Blanca, però per l’altra veu que és una dona cristiana i que com a bon musulmà i en nom de la seva mare l’hauria d’odiar. Per això, al llarg de les paraules trobem canvis d’humor sobtats que fan que Saïd es titlli a ell mateix d’estrany i posi en dubte la seva personalitat. Aquesta bipolaritat es deu a que Saïd pateix la “malaltia de l’amor”, és a dir, té tots els símptomes de l’enamorament, però sent que té el cor dividit perquè és un amor impossible, un tema molt freqüent en el Romanticisme (i en la Renaixença catalana) que perdura fins l’actualitat. El monòleg serveix per augmentar la tensió de l’espectador respecte la decisió que prendrà Saïd (si estar amb Blanca o dur-la a l’harem), i potencia el final de l’obra, que fa que aquesta sigui una tragèdia. Al ser una tragèdia, pertany a la primera etapa de l’autor: Àngel Guimerà. Aquesta primera etapa, que comença el 1879 i acaba el 1890, és influenciada per Shakespeare en temes com el de Mar i Cel: l’amor impossible (citat anteriorment). A part de que l’essència del primer període sigui la tragèdia, aquesta es deu al conflicte dels personatges entre el jo i el desig (és clarament el conflicte que Saïd expressa en aquest monòleg). Guimerà fa que ocupi tota una escena (VII) de l’acte segon, i utilitza vàries acotacions per indicar pauses o canvis sobtats d’humor en el personatge per guiar tant l’actor com el director. El temps és abans de la revolta dels captius i quan les relacions amb Blanca són freqüentades, i l’espai és el mateix en tota la obra: el vaixell. L’autor fa que el camí emocional recorregut per Saïd fins el monòleg sigui complex: sabem que el personatge ha viscut la mort dels seus dos pares i que se li ha estat encomanada una venjança cap als cristians, ha viscut l’intent d’assassinat de Blanca però també viu apassionadament el desig sexual cap a la noia, la ràbia envers els cristians captius i la compassió envers alguns dels seus companys (com Osman)... En definitiva, per molt pirata que sigui, el personatge es va entovant al llarg de l’obra pels efectes de l’amor tot i que conserva el desig de venjança inculcat per la seva mare. Saïd és un personatge molt apassionat: ho podem veure en les seves paraules.

Guimerà accentua aquesta passió amb caracteritzacions estilístiques: en el pla fonètic, trobem repeticions com ‘sempre, sempre’ que pretenen accentuar el que diu i al·literacions com ‘no haver-la mort i trepitjat, per rompre l’encís...’; en el pla morfosintàctic podem destacar que en el text hi manquen conjuncions, per tant hi ha asíndetons: ‘que no sé què hi ha en ella, que no és feta com les altres ho són, que és aromosa d’una aroma que ofega i embriaga...’

...