La primavera

La primavera del cinquanta-dos, les noies

portaven bruses blanques i rebeques

verdes, i pel carrer sentíem el fresseig

precipitat de flors i fulles on s'amaguen

els negres cuirs de l'ametller. Vaig fer

trenta anys, que també em semblen prematurs.

Però cap vent no en fa justícia. Romanen,

inconvincents i eixuts, sota cada any

que va venint per recobrir l'edat

distreta, el blanc atònit i el verd aspre,

i aquell ventet menut pels llargs carrers

de noies flors i fulles, el record

que se me'n va, de tan confús, cap al futur,

se'm faig desig, i la memòria em verdeja.

COMENTARI:

Gabriel Ferrater va néixer a Reus l'any 1922. És un dels autors més importants en la literatura catalana de la postguerra amb tres úniques obres que més tard va recollir en una : "Les dones i els dies".

Fa una observació detallada de l'experiència moral de l'home, totalment oposat al romanticisme doncs, basant-se en l'erotisme franc i el pas del temps.

Va ser professor de llengua a la Universitat Autònoma de Barcelona. Al 1972, pels seus problemes personals, es va suicidar en el seu pis de Sant Cugat amb uan barreja d'alcohol i barbitúrics.

Aquest és un poema de continguts autobiogràfics que forma part del primer llibre, "Da nuces pueris". Hi apareixen el tema del pas del temps i el de les noies en la plenitud esclatant de la seva bellesa que atrauen i fascinen el poeta. El títol, que és simbòlic, ja vol unir la referència de la primavera del primer vers amb les noies esclatants com flors, i fins i tot, renéixer del record final. Temporalment l'acció és fixada a la primavera de l'any 1952, quan Ferrater comptava trenta anys. El poeta fa una mena de joc simbiòtic entre el record del passat, el present i la vida que aquest record de les noies sembra en el futur fins al punt d'acabar amb una metàfora molt arriscada.

La forma del poema combina versos decasíl·labs i alexandrins sense rima.

...