Miquel Martí I Pol

I:

Mira’m els ulls que cap fosca no venç.

Vinc d’un estiu amb massa pluges,

però duc foc a l’arrel de les ungles

i no tinc cap sangtraït pels racons

de la pell del record.

Per l’abril farà anys del desgavell:

set anys, cosits amb una agulla d’or

a la sorra del temps,

platges enllà perquè la mar els renti

i el sol i el vent en facin diademes.

Mira’m els ulls i oblida el cos feixuc,

la cambra closa, els grans silencis;

de tot això sóc ric, i de més coses,

però no em tempta la fredor del vidre

i sobrevisc, aigües amunt del somni,

tenaç com sempre.

Mira’m els ulls. Hi pots llegir el retorn.

II (fragment):

“Alçant els punys pots percudir la lluna.”

IV (fragment):

“No s’esmena la vida ja viscuda.”

VI (fragment):

“Tot és sobrer des d’ara

i tot és necessari.

Proclama el nou solstici!

Allí on conflueixen

ulls i desig, hi esclaten

tots els colors possibles.”

Capfoguer,

“L’ombra del mar...” (fragment):

“La sort és una noia que em mira des del fons del temps i té els ulls clars i riu maliciosa.”

“Molt he estimat...”:

Molt he estimat i molt estimo encara.

Ho dic content i fins un poc sorprès

de tant d’amor que tot ho clarifica.

Molt he estimat i estimaré molt més

sense cap llei de mirament ni traves

que m’escatimin el fondo plaer

que molta gent dirà incomprensible.

Ho dic content: molt he estimat i molt

he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

Des de l’altura clara d’aquest cos

que em fa de tornaveu o de resposta

quan el desig reclama plenituds,

des de la intensitat d’una mirada

o bé des de l’escuma d’un sol bes

proclamo el meu amor: el legitimo.

“A trenc de pell...” (fragment):

“En cada mot m’hi jugo l’existència.”

“Molt més auster...” (fragment):

“La veritable mort és desertar.”

“Confio molt...”:

Confio molt que sempre hi haurà algun

desconegut que en llegir els meus poemes

se sentirà commòs, talment com jo

m’hi sento quan els escric. Hi confio

profundament, i puc imaginar

els clars estímuls de la descoberta,

la molt fecunda i estimable enveja

que establirà lligams irreversibles,

per tal com jo mateix n’he estat i en sóc

protagonista atent moltes vegades.

L’estimo ja des d’ara aquest lector

desconegut i amic. Sovint hi penso

i no tan sols en el moment d’escriure.

Entre ell i jo hi ha aquell profund amor

que per distant i net i essencial

no provoca ni dol ni patiment.

Ell -ho sé bé- no faltarà a la cita

just al moment establert. Jo, des d’ara,

li’n dono ja sincerament les gràcies.

“Amb gent...” (fragment):

“Jo només pregunto.”

“A voltes cau...” (fragment):

“Res no distreu d’aquests instants terribles

com tancar els ulls i imaginar una noia

de cos propici al joc, a la baralla.”

“Discretament...”:

Discretament, però amb aquella força

que no se sap ben bé d’on procedeix

vull deixar dit això que dic, les coses

elementals i clares que em commouen:

uns sentiments, uns anhels, uns neguits,

el fer i desfer senzill de cada dia.

Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,

intensament feliç moltes vegades.

Vull deixar dit això que dic, i prou.

Més endavant ja diré d’altres coses.

“Balcons oberts...”:

Balcons oberts a tota llei de mars.

Ja toco port i encara sobra vent

per inflar veles i desvetllar sons.

Recullo els daus i deso el gobelet.

Al fons del temps, com sempre, hi ha la noia

d’ulls clars, que em mira tendra i expectant

i que somriu un poc maliciosa.

Estimada Marta,

II (fragment):

“Marta, l’embruix de tu m’ha tant sotmès

que ja ni em dol la vida que no visc

i em perdo amb tu per llocs inconeguts

i no hi ha espai entre el teu cos i el meu.”

VI (fragment):

“No hi ha llac tan clar com els teus ulls

ni cap vent tan subtil com els teus dits.”

X (fragment):

“Sé del teu cos pel meu, dels teus moments

de plenitud pel goig d’aquestes mans

amb què et recorro, i ara més que mai

sotjo l’estesa del teu cos, sorral

amb llunes i marees.”

XIV:

Reposes, Marta, i ara tanco els ulls

per pensar-te, per veure’t. Focs llunyans

i músiques i festes pel teu cos.

Tot l’aldarull insòlit dels colors

d’aquest estiu i el vent que esbulla flocs

de cabells i n’escampa la claror.

Balma i torrent alhora, cridaré

la certitud de tu, d’aquests instants

que hem compartit, i escoltaré el ressò

de cada mot al fons de mi mateix;

balma i torrent, repetiré el teu nom

i els llavis plens de tu proclamaran

conjuntament presència i desig.

Tribut de sorra i fulles, temps i joc

apaivaguen la set del vianant.

Reposes, Marta, i jo reposo en tu,

i et penso tendrament, i et veig, i et tinc.

Des de Les clares paraules (1980),

“L’instant” (fragment):

“Sorprèn i fins i tot desassossega

veure que els anys lentament dilueixen

certs senyals, certes presses, i trasmuden

l’insòlit en costum. Fa mal, a voltes,

saber-se tan sotmès, tan vulnerable,

tan aferrat al cos i als seus propòsits.”

“El refugi”:

Un gest, has dit, rebla tota una vida.

Potser sí, però pensa

que cap gest no et pot retre

tots els colors perduts per refús o desídia,

tot l’aldarull fecund de veus en discordança.

Esmerça, doncs, el temps de què disposes

a construir, pacientment i amb urc,

el refugi en què vius,

maó rere maó

fins a culminar l’obra;

vulgue’l ofert

...