ESTRATEGIES INTERNACIONALS

REPÀS M01-UF1

NF1 – Geografia econòmica internacional

L’àmbit internacional del comerç

Països com a unitat política reconeguda mundialment i legal (emetre lleis sobre el seu territori).

El comerç sempre té lloc entre empreses i no entre països.

Diferències entre negociar/comerciar dins d’un país o entre països: diferències de moneda, calendari, escriptura i horaris.

Una internacionalització comporta diferents variables; canvi de país, moneda...

La conclusió de tot això és que per practicar el comerç internacional, les empreses, estan obligades a tenir en compte factors que, en general, no cal considerar quan el comerç és interior d’un mateix país:

Diferències culturals, diferències polítiques, diferències econòmiques, geografia.

A partir del s.XV, és quan s’intensifica el comerç mundial.

Quan es realitzen tractes comercials amb l’estranger els factors geogràfics són molt importants perquè afecten directament:

• El cost del transport.
• El temps de disponibilitat de les mercaderies.
• El cost administratiu i fiscal (impostos, aranzels...).

Bases de dades: ICEX, CIA, FMI, BM.

El procés de globalització (1980/1970)

El que fa  especial la globalització actual es la immediatesa, l’exemple més clar d’això són els mercats financers.

Mercat financer: mercat poc regulat en el qual es fan moltes operacions creuades. Aquesta és una de les causes que expliquen el contagi de les crisis financeres d’un país a molts altres.

La globalització està facilitada per multitud de tractats internacionals de lliure comerç, que eliminen les barres legals per al comerç entre països. És el cas de la UE (Unió Europea).

Unió Europea: formada per 27 països d’Europa, tot i que la seva integració no és igual.

NAFTA: North American Free Trade Agreement, tractat de lliure comerç entre Canadà, Mèxic i els Estats Units.

ASEAN: Asociation of Southeast Asia Nations, associació de lliure comerç entre 10 economies asiàtiques.

NF2 – Organismes Internacionals

MOTIUS D’ACORD ENTRE PAÏSOS

Existeixen diferents motius perquè els països vulguin associar-se entre ells, però l’objectiu final sempre és el d’assolir més força a l’hora de de defensar interessos comuns.

En resum, els motius que tenen els països per associar-se al món són:

Motius Econòmics

• Motius polítics
• Motius militars
• Motius culturals i religiosos

ORGANITZACIONS

• Organització Mundial del Comerç (OMC-OWT): 1995, objectiu servir de punt de trobada, negociació i acord internacional a nivell comercial.
• Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE): 1960, agrupa 35 països desenvolupats sense cap objectiu polític sinó únicament per impulsar la coordinació de les seves polítiques econòmiques.

Fons Monetari Internacional (FMI-IMF), organització que vigila el tipus de canvis entre les diverses i promou acords de cooperació canviària.

• Banc Mundial, és una organització dirigida a concedir préstecs a països que estiguin immersos en greus crisis econòmiques.
• G-8, el G8 reuneix els 7 països més rics del món, juntament amb Rússia per la seva rellevància política. La crisi econòmica del 2008 va fer volar pels aires el G8 per fer néixer un nou G-20.

MESURES QUANTITATIVES DE LA RIQUESA DELS PAÏSOS

La mesura tradicional de la riquesa dels països és el PIB: Producte Interior Brut. A partir del PIB, dividint-lo entre la població del país, es calcula la renda per càpita.

Renda per càpita = PIB/Població

Es considera que la riquesa d’un país correspon al seu PIB, i que la riquesa de cada persona d’aquest país és, en mitjana, la seva renda per càpita.

La variació del PIB d’un període a un altre és el creixement econòmic del país en el període, que acostuma a ser un trimestre o un any, i es mesura en percentatge:

Creixement econòmic anual (%) = (PIBactual – PIBant. / PIBant.) * 100

Quan el creixement econòmic és negatiu durant dos trimestres consecutius es diu que el país esta en recessió econòmica.

Molts economistes diuen que el PIB no és una mesura prou justa de la riquesa d’un país perquè no té en compte, per exemple, la distribució, més o menys equitativa entre la seva població d’aquesta riquesa.

Per això, s’han inventat altres indicadors, com ara l’Índex de Desenvolupament Humà. Aquest indicador mesura:

· Vida llarga i saludable, mesurada segons l’esperança de vida

· Educació, mesurada a partir de la taxa d’alfabetització dels adults i alguns indicadors educatius més

· Nivell de vida digne, mesurat segons la renda per càpita

NF3 – Relacions econòmiques internacionals

La balança de pagaments

Sempre que hi ha una transacció econòmica entre dues empreses hi ha un flux de mercaderies o serveis cap a una banda (proveïdor a client) i un flux monetari de pagament d’aquestes mercaderies o serveis cap a l’altre banda (client a proveïdor).

Quan aquests fluxos es produeixen entre empreses de països diferents, podem dir que hi ha una transferència de diners amb origen al país comprador, i amb destinació al país venedor.

Però els països volen saber no només els diners que envien a l’estranger i els que reben, sinó també els motius pels quals aquests diners viatgen.

Per això es defineixen diferents conceptes independents per a comptabilitzar els intercanvis econòmics entre un país i l’exterior:

· BALANÇA COMERCIAL

BALANÇA COMERCIAL = EXPORTACIONS BÉNS – IMPORTACIONS BÉNS

Quan és positiva 🡪 té superàvit comercial

Quan és negativa  🡪 té dèficit comercial

Cal tenir en compte també que la valoració de les mercaderies es considera sense les despeses de transport ni assegurança, que es tracten com a serveis.

En general, els països en desenvolupament acostumen a tenir superàvit comercial i els països industrials dèficit comercial, ja que els primers exporten multitud de béns naturals i, en canvi, importen poca mercaderia industrial.

...