APRECIAR LES PRÒPIES FORTALESES

PRÀCTICUM II - MEMÒRIA III

Grau de Psicologia - UOC

Sonia Ruiz García

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ        3

2. CAS EVA: APROPAMENT DEL PARE        4

2.1 APRECIAR LES PRÒPIES FORTALESES        5

2.2 LA RECERCA DE LA NENA INTERIOR        6

2.3 PRESA DE CONSCIÈNCIA        7

2.4 PSICOTERÀPIA SENSORIOMOTRIU        8

2.4.1 ARRELAMENT I ALINEACIÓ DEL NUCLI        10

2.5 EXPRESSAR EL NO EXPRESSAT        12

2.6 CADIRA BUIDA I ESTABLIMENT DE LÍMITS        14

3. REVISIÓ DE LITERATURA        16

4. MODELS D’INTERVENCIÓ ALTERNATIUS        18

5. AUTOVALORACIÓ I REFLEXIÓ        19

Bibliografia        21

1. INTRODUCCIÓ

En aquesta tercera memòria analitzarem de manera detallada la intervenció terapèutica en un dels casos que hem treballat a l’Institut d’Interacció Barcelona – Institut Carl Rogers.

Tal com s’ha comentat en les anteriors memòries, en el marc del Pràcticum II he tingut la possibilitat de visionar de manera diferida les sessions terapèutiques que dues clientes van dur a terme l’any passat. El format de pràctiques que es proposa a l’Institut m’ha abocat,  des del meu rol d’observadora,  al coneixement directe d’una orientació terapèutica de tall humanista-existencial del la qual només tenia un coneixement elemental. Així, a mida que hem anat avançant en la visualització dels casos, i gràcies al recolzament teòric de la meva tutora, la María Beúnza, he pogut comprendre els fonaments teòrics subjacents en aquesta pràctica terapèutica, així com algunes de les múltiples tècniques que l’acompanyen.

En  realitat, l’aprenentatge que estic realitzant és força eclèctic, ja que les tècniques d’intervenció que el terapeuta, José María Herrera, posa en pràctica depenen de les necessitats que s’evidencien en cadascun dels clients i en cada moment concret dintre del procés terapèutic. Per tant, atès el gran ventall de possibilitats que presenta el paradigma d’intervenció en què ens trobem, he cregut convenient centrar aquesta  memòria en la sessió més rellevants que hem treballat amb el cas de l’Eva.

La complexitat que presenta la sessió escollida que a continuació es descriu, em permetrà, d’una banda, repassar l’enquadrament rogerià de Teràpia Centrada en el Persona  (TCP, a partir d’ara) que representa la base metodològica de la relació terapèutica que es proposa des de l’Institut i, d’altra banda, em permetrà relacionar les tècniques d’intervenció observades amb els seus fonaments teòrics i amb l’eficàcia que presenten per l’abordar el tractament de trauma per abusos sexuals que presenta la clienta Eva.

Seguidament, per tal de construir i reforçar l’aprenentatge significatiu que estic realitzant, exposaré un dels articles indexats que se’n desprèn de la recerca bibliogràfica que he dut a terme, i que ve a reforçar el plantejament d’intervenció que veurem en el cas de l’Eva, aportant matisos a la complexa resolució terapèutica de bloquejos per abusos sexuals en la infantesa.

Finalment, es recullen algunes tècniques alternatives des d’altres enfocaments possibles per a la reparació del fet traumàtic en matèria d’abús sexual amb l’objectiu d’obtenir una perspectiva més àmplia del que la literatura diu al respecte. Tancarem la memòria amb un apartat dedicat a la reflexió i les autovaloracions que aquest procés d’aprenentatge m’ha permès fer.

2. CAS EVA: APROPAMENT DEL PARE

En primer lloc i per tal de situar al lector, fem un breu recordatori del que es va exposar a l’anterior memòria sobre la clienta Eva:

L’Eva és una dona d’uns 47 anys, que va patir abusos sexuals per part del seu pare i del seu germà des dels 8 als 12 anys. Té una filla de 14 anys, una parella del seu mateix sexe bastant més gran que ella amb qui no hi conviu, treballa de funcionària de presons i actualment està de baixa.

En les sessions anteriors, veiem com l’Eva tenia un discurs fortament dissociat quan explicava els abusos per part del seu pare i del seu germà dels quals havia estat víctima. S’evidenciava una notable desconnexió emocional amb els fets narrats, així com una tendència a autoculpabilitzar-se per no haver estat capaç a posar els límits oportuns.  Ella mateixa explicava que fins aleshores l’estratègia que tenia per sobreviure li havia funcionat, així, fins feia poc temps “meterlo todo en un cajón y no abrirlo” havia estat un mecanisme que li havia permès continuar amb la seva vida, però d’ençà un temps se sentia molt perduda i afirmava “no sé quién soy y tampoco sé lo que quiero”. Observàvem doncs, que la clienta havia arribat a un punt de la seva vida on se sentia perduda, amb una gran confusió identitària, que fins i tot l’havia portat a dubtar de la seva tendència sexual.  De la mateixa manera, en les sessions anteriors s’havien abordat temes com la manca d’autoestima, la seva manera de relacionar-se amb l’entorn i la creença irracional de que les seves relacions es basaven en conveniències i no en vincles afectius.

En aquesta sessió l’Eva arriba a consulta molt contenta, somriu i mostra una gestualitat corporal alegre i distesa. Quan el terapeuta li demana com està, ella contesta que aquesta setmana “ha tenido un subidón de autoestima”, que “me he dado cuenta de un gran cambio y es que hablo de mi en primera persona”,  finalment afirma “me da alegria ver que Eva va tener una nueva oportunidad”.

2.1 APRECIAR LES PRÒPIES FORTALESES

Davant dels aspectes positius que està referint la clienta, el terapeuta des de l’escolta activa l’acompanya i simultàniament, valida, com és habitual en la relació terapèutica centrada en la persona, les seves sensacions. Hem de tenir present que en el marc de la teràpia es busca que el client confiï en les seves potencialitats i per tant pugui fiar-se d’allò que sent i percep. Així, el terapeuta  aprofita aquest moment incipient de canvi d’autoconcepte de la clienta per fer-li un reconeixement dels seus propis recursos, de les seves qualitats positives, ja que segons afirma Seligman (1975; a  Ogden & Fisher, 2016) aquest tipus de reconeixement ajudarà a la clienta a desafiar els sentiments d’inadequació, de vàlua, d’incompetència i de vergonya, alhora que mitigarà la seva indefensió apresa. No hem d’oblidar, que molts pacients amb antecedents de trauma, abandonament i problemes d’afecció (apego) es veuen condicionats a centrar-se en els seus defectes i errors i no són capaços a reconèixer els aspectes positius de la seva persona (Ogden & Fisher, 2016).

...