L’intent de supressió dels exàmens a l’escola.

Objecte d’estudi:

L’objecte d’estudi que durem a terme serà l’intent de supressió dels exàmens a l’escola.

Hem escollit aquest fet educatiu perquè creiem que és una notícia molt interessant i important la qual ens afecta com a futurs docents, també creiem que ho podem relacionar amb alguns treballs de l’assignatura, com per exemple: el de història de l’educació, teories educatives del segle XX i el de la Dimensió política de l’educació.

Estat de la qüestió:

Analitzant l’article El somni d’acabar amb (tots?) els exàmens publicat en “El diari de l’educació” considera que la supressió dels exàmens seria més beneficiós a l’educació primària. Com iniciativa d’aquesta proposta l’escola Barrufet de a Barcelona és un exemple dels centres que han optat per repensar les seves avaluacions.

Actualment trobem molts centres educatius els quals resten pes als exàmens en les seves avaluacions i aposten per l'autoavaluació dels alumnes amb la supervisió dels docents. Això, segons estudis i declaracions dels mateixos que reben l’educació aporta més beneficis i els permet dur el dia a dia amb més tranquil·litat.

Ara que el sistema educatiu havia entès que no es tractava de memoritzar sinó de l’aplicació dels coneixements prèviament explicats pel docent. Per aplicar aquests coneixements i avaluar-los no només existeixen els exàmens, els infants es poden qualificar tenint en compte molts més indicadors, per exemple: exposicions orals, la mateixa valoració dels alumnes, la capacitat per ser autònoms en el treball o la seva iniciativa per ajudar als altres, etc.

D’altra banda, el centre no està en desacord en el fet de fer exàmens, ja que el mer fet de fer-los no afecta directament als alumnes, només els influeixen quan s’utilitzen com una eina sancionadora. La importància dels exàmens rau en què es pregunta i com s’utilitzen els resultats dels exàmens.

A més, aquest tipus d’avaluació beneficia els més endarrerits, ja que hi ha estudis que manifesten que els alumnes milloren considerablement amb les autoavaluacions, però que aquestes no han de dificultar als que obtenen bons resultats. El centre considera que els esforços, el rendiment o el comportament dels alumnes ha d’anar més enllà d’una nota perquè seria injust basar tota la matèria en un examen. Per això, ells proposen fer avaluacions més continuades, pràctiques, exposicions, tallers, jocs, etc.

Altrament, el professor del centre David Bueno considera que la sanció en l’avaluació és un camí sense rumb, extingit, sobretot per a qui li escau constantment. Per contra, el docent defensa el reforç positiu, ja que segons Bueno, la sanció no estimula els alumnes a superar-se.

En aquest punt relacionarem diferents pensadors prèviament estudiats en les pràctiques 2 i 3 amb l’article escollit. 

Aquests autors els organitzarem per ordre cronològic.

Primerament  ho associarem amb Lev Tolstoi que en totes les seves obres remarca la importància de respectar la personalitat del nen, fet que nombra Roger Cousinet.  A més considerava que l’infant per naturalesa és pur i perfecte i el seu desenvolupament no es pot pertorbar, també deia que el desenvolupament és un procés espontani de les seves qualitats i la influència del docent ha de ser mínima. El model d’escola per Tolstoi era un centre amb el principi de la llibertat, res era obligatori a l’escola, als alumnes no se’ls hi posaven deures ni tampoc havien d’utilitzar llibres ni quaderns i considerava que els exàmens eren una molèstia per l’aprenentatge, aquesta última idea la veiem reflectida en l’article escollit.

En segon lloc, Roger Cousinet que considerava que l’aprenentatge havia de ser actiu, participatiu i cooperatiu, centrat només en els alumnes. L’any 1920 dóna a conèixer el seu mètode de treball lliure en grup. En aquest mètode podem veure que l’alumne es torna més autònom segons el subjecte que va aprenent al seu ritme i el que vol aprendre, com diu Cousinet “El alumno es su propio educador y educando, aprende haciendo”, i tot això ho aconsegueix mitjançant el treball en equip.  En altres paraules, Cousinet no manifestava una postura contraria als exàmens però sí que defensava l’autonomia educativa del alumne, en la qual aquest decidia l’enfocament de la seva educació.

Tercerament, ho relacionarem amb el John Dewy, considerat el pare de la psicologia progressista. Aquest filòsof defensava el progressisme pedagògic, és a dir, defensava una educació lliure i individual, fet que podem enllaçar amb la temàtica de l’article escollit pel nostre grup, ja que com Roger Cousinet, no declara una postura contraria a les examinacions dels alumnes, encara que defensava una escola on el docent actuava com el guia i l’orientador, el docent no inculcava el coneixement, sinó que el despertava, es a dir que incitava als alumnes a descobrir-lo per ells mateixos. Per aquests motius, Dewey afirmava que la pedagogia requereix que els docents reincorporin als temes d’estudi en l’experiència, és a dir, demanava la integració de la psicologia en el programa d’estudis, d’aquesta manera es podrien fer front a situacions problemàtiques en les quals es necessiten coneixements tant teòrics com pràctics, ja sigui historia, artística o científicament parlant.

...