Sociologia de la religió

Joan Miquel Riera                                                                 1r ISCREB

SOCIOLOGIA DE LA RELIGIÓ

Resum-comentari: La Religió, Estruch, Joan.

Per a fer un anàlisi del Capítol: La Religió, del Professor Juan Estruch de l’obra “Nuestra Sociedad. Introducción a la sociología”, seleccionem algunes cites.

“Sociología y apologética son –o debieran ser al menos- dos términos   contradictorios: y ello es tan válido para la apologética tradicional como para la actitud no menos apologética que <>” en la actualidad…”

Antes de entrar en valoracions o postures respecte a l’afirmació escollida definim apologètica. Apologètica és una part de la teologia que té per objecte la defensa de la fe cristiana en la seva fonamentació raonable, exposant-se els errors per protegir la integritat de la fe.

Des de l’objectivitat en tant que a definicions ens aturem a fer-nos la pregunta: Perquè és necessària una contraposició extrema entre apologètica i sociologia, si en la seva definició els seus objectes d’estudi son diferents?

“…el papel que lo religioso ha desempeñado históricamente, y sigue desempeñando aun hoy en España, hace que muy difícilmente pueda llegarse a una comprensión de la sociedad en la que vivimos si se prescinde del estudio de esa dimensión básica de nuestra experiencia colectiva”.

Estruch aquí ens presenta la religió com experiència col·lectiva de la societat, imprescindible per a comprendre dita societat.

Però ara, en el món actual i amb unes fites definides en quant a la dimensió religiosa que tota persona té en el seu ésser de subjecte pluridimensional, cal demanar-se, quina comprensió hi ha envers la religió en una societat que, encara que de forma ignorant i desraonada, vol viure al marge de tota qüestió explícitament religiosa?

“La sociología de la religión no es, en efecto, una sociología política de la Iglesia; y no lo es entre otras razones porque la Iglesia no es sino una manifestación institucional e histórica del fenómeno religioso”.

Estruch marca la diferencia entre la religió com a fenomen, independent de l’església com a institució. Però des de la teologia, és preferible plantejar el concepte església en el seu origen etimològic, ecclessia com a comunitat, reunió… així és que l’església, per a la teologia i en conseqüència així hauria de ser per els cristians, és no la infraestructura, ni el grup de dirigents de molt diverses escales, sinó tots els que compartim en el món una creença, una fe en un Déu.

“Cuando la Iglesia apunta hacia la religión, el imbécil –cristiano o no, sociólogo o no- se queda pasmado, mirando a la Iglesia”. La religión no se agota en la Iglesia; ésta no es sino una de las manifestaciones históricas de la religioso. O lo que es lo mismo: el cristianismo es una religión, pero no la religión”.

La reflexió és que l’Església només és el marc del quadre que és la religió, en canvi l’espectador es fixa més amb el marc que no en el quadre. La pregunta que cal fer-se: fins quin punt les diferents religions haguessin sobreviscut sense les “esglésies”?

“el cristianismo no es si quiera –sociologimante al menos- la variante más completa y perfecta del fenómeno religioso”.

És una afirmació delicada a la que cal apel·lar: com mida la sociologia, amb quins paràmetres, per a fer una escala de religions en tant que a completes i perfectes.

“…la religión es un fenómeno anterior a la aparición de la Iglesia, y que sobreviviría en la hipótesis de que ésta llegara a desaparecer”.

En la meva humil opinió mentre hi hagi religió hi haurà comunitat, i en conseqüència església com a “ecclessia”, assemblea en comú, la qual com a éssers humans necessitaran de organitzar-se i per tant s’engendraria una jerarquia/institució per a marcar l’organització.

...