ASSAIG PEDAGOGIA

[pic 1][pic 2]

[pic 3]

Sumari                                                                         Pàgina

1. Antecedents històrics.        .        .        .        .        .        .        .        2

2. Via històrica.        .        .        .        .        .        .        .        .        4

3. Via pràctica.        .        .        .        .        .        .        .        .        6

4. Via analítica.        .        .        .        .        .        .        .        .        9

5. La Pedagogia Social avui.                .        .        .        .        .        .        11

6. Mapa conceptual.        .        .        .        .        .        .        .        .        14

7. Bibliografia.                .        .        .        .        .        .        .        .        15

L’assaig que es presenta a continuació mostra l’evolució històrica de la Pedagogia Social. D’aquesta manera es comprenen els moments i perspectives que ha anat adoptant la Pedagogia Social des del seu origen, a mitjans del segle XIX, fins a l’actualitat. Així, en un primer moment, es comença a parlar sobre els antecedents històrics de la Pedagogia Social, fent una visió global del que ha suposat aquesta. A continuació s’expliquen les tres vies de coneixement: la històrica, la pràctica i l’analítica. Seguidament es presenta el que suposa la Pedagogia Social avui, tenint en compte el recorregut històric i, finalment, es mostra un mapa conceptual que sintetitza els aspectes rellevants del que s’exposa en l’assaig.

1. Antecedents històrics

La via històrica és un camp del saber que es troba en configuració i desenvolupament continu i és per això que no parteix d’una posició inicial. Tal i com diu Mínguez (2004), han existit experiències que convé conèixer ja que qui no coneix l’evolució seguida en la història està condemnat a repetir-la esdevenint la ineficàcia. La via històrica afavoreix la construcció científica i disciplinar de la Pedagogia Social, “nuestra disciplina, en cuanto recoge lo dicho por los especialistas y lo que han hecho los prácticos” (Mínguez, 2004: 28). Així doncs, el concepte de Pedagogia Social no apareix fins a finals del segle XVII, després del període de la Il·lustració. Fins al moment la societat estava submergida en una estructura social de classes molt estable i resignada ja que no hi tenia cabuda el moviment entre els diferents estrats. Aquí va aparèixer la descoberta del Jo (drets individuals) i les formacions d’identitats nacionals o femenines, per exemple. Per tant, va començar la diversitat, el qual va suposar el trencament d’una estructura monolítica. Tanmateix, davant d’aquesta diversitat es va veure la necessitat de triar ja que necessàriament s’obliga a pensar i a decidir. D’aquesta manera, les societats es tornen més complicades i les tensions augmenten. Tot i així, la discussió clàssica està en veure la posició de l’ésser humà respecte la vida social: ésser humà antisocial (Hobbes, Freud), asocial (Rousseau) o social (Aristòtil). En aquest temps, l’educació s’impartia de manera no formal, no existia per la via formal. La discussió base va ser l’oposició individual-societat, la qual està entre si la pedagogia és individual o social. No és fins el segle XVIII que apareix el convenciment que l’educació ha de servir per millorar la societat; es creu que si s’educa a la gent la qualitat de vida millorarà. És a dir, apareix la teoria Bildung de Rousseau, la teoria de la formació humana: l’educació serveix per millorar la societat.

El segle XIX és el segle de l’escolarització com a garantia d’homogeneïtzació, s’ha d’assegurar que a tothom li arribi un missatge. És la instrucció bàsica un mètode d’influència a una identitat comuna, l’objectiu principal és la homogeneïtzació i la instrucció per mantenir el funcionament productiu, llegir i escriure. Aquest segle es caracteritza per la emergència d’allò social com una categoria d’estudi i d’anàlisi ja que “se impusieron la tarea de analizar y explorar la realidad social en busca de las explicaciones que posibilitarían una mayor cohesión social y, en definitiva, una mejora de la vida social” (Úcar, 2006: 1). Autors com Kant i Herbart propagaven el pensament individual, a partir de l’ètica com un saber universal sobre la finalitat de les accions humanes, i la psicologia, com un saber teòric sobre la condició humana per construir les regles de la pràctica educativa. Tot i així, davant d’aquests esdeveniments es planteja la educació fora de l’escola, amb la comunitat. L’objectiu últim és la comunitat, la unió dels individus al voltant d’un ideal comú. En aquest segle Durkheim també es preocupa per la construcció d’un individu social i per això l’educació està lligada a la idea de perfeccionament, amb una vessant moral i una vessant tècnica (capacitació). És a dir, el debat està en si l’educació ha de servir per reproduir les diferències (amb una dimensió més conservadora) o bé per superar-les (amb una visió de canvi per evitar allò que està previst canviï). També, es troba el debat sobre si l’estat ha de ser intervencionista o no. En aquest sentit, en els models liberals, l’estat no ha de ser-ho i l’educació bàsica es fa a casa i l’especialitzada a les diferents institucions; mentre que en les models prosocials l’estat ha de garantir els mínims i és per això que es creen escoles de formació de professorat i l’escolarització obligatòria.

Al llarg del segle XX, tal i com diu Úcar (2006) bona part de les ciències socials es van anar consolidant amb els seus respectius estatus de cientificitat, “una consolidación que estuvo acompañada, en la mayoría de los casos, de un amplio desarrollo disciplinar y profesional y, también, de un creciente prestigio social en tanto que profesiones técnicas y disciplines científicas” (Úcar, 2006: 1). A principi d’aquest segle, sorgeix la necessitat de desenvolupar l’esperit de la pedagogia per enfortir el lligam de l’individu als grups socials a través d’una moral laica (basada en la raó i no en la religió). A més, amb la idea de comunitat es proposa unir la política i la pedagogia per reclamar una instrucció que capacités al poble per exercir la seva ciutadania (Rousseau i Pestalozzi). No obstant, l’aparició del feixisme supeditaven la pedagogia a la ideologia, fet que va suposar un problema pel que fa a l’aparició de plantejaments totalitaristes. Paral·lelament, en l’època de restauració d’Alemanya l’evolució va girar entorn a plantejaments sociologistes (Natorp, Krieck i Kerschensteiner) cap a formes de treball educatiu fora de l’escola (auxili social, per exemple).

...