Assaig filosofia del llenguatge.

Filosofia del Llenguatge I

És la referència dels termes lingüístics necessària per a explicar el significat

lingüístic?

L’anàlisi del llenguatge s’ha trobat davant el problema de la relació entre objecte i

signe, i sobretot com denotem, el qual afecta directament al nostre mode de

coneixement. D’aquesta manera, és possible que alguna cosa tinga sentit i no així

referència? Ens cal sempre la referència a l’objecte del món per tal d’explicar el

significat de les nostres proposicions? En aquest assaig intentarem abordar la qüestió

des del punt de vista dels dos autors més reconeguts dins l’àmbit de la filosofia del

llenguatge: Gottlob Frege i Bertrand Russell.

En Funció i concepte, un article publicat en 1891, Frege parla de funcions en el sentit

matemàtic, les quals usem per expressar arguments. La resposta a les formulacions de

les funcions, diu Frege, no resulten satisfactòries al no distingir entre sentit i

referència. En una equació, la denotació de la part que està a l’esquerre és la mateixa

de la part que està a la dreta. Açò porta a confondre sentit i referència, és més,

assenyala Frege que tendim a no reconèixer com a objecte allò que no percebem

sensiblement, i que per tant acabem considerant els signes numèrics l’objecte del

nostre estudi. Frege no pot acceptar açò perquè no podem parlar de cap propietat

sense acudir a la referència dels signes numèrics. Una simple definició res podria

aportar on ni haguera ni sentit ni denotació, perquè al definir aportem un sentit o

denotem un signe. Les diverses expressions dins una igualtat correspondran a diferents

aspectes però faran referència sempre al mateix. Ara bé, continua Frege, si una funció

fóra sols la denotació d’un nombre no hauríem avançat res. L’essència de la funció està

en el que hi ha de comú. D’aquesta manera, podem reconèixer una mateixa funció

completada de maneres diferents. La variable, aleshores, no la considerem com a part

de la funció sinó com a complementació, i l’anomenem el valor de la funció. Amb la

irrupció del que suposa la funció, s’ha ampliat el cercle del que apareix com a

argument i valor d’una funció al introduir els nombres complexos. Frege objecta que

de la igualtat de la denotació no se segueix la igualtat del pensament. Cal distingir

sentit i referència perquè la denotació pot coincidir i no així el sentit, és a dir, que dues

expressions no continguen el mateix pensament. La forma lingüística de les equacions

és afirmativa, el sentit de la qual és un pensament, i aquest pensament té un valor de

veritat, és a dir, la denotació de la oració. Frege distingeix també en aquestes oracions

la part insaturada i la part saturada. Una expressió representa un nom propi i significa

un objecte. Ara bé, què es un objecte no podem definir-ho, sols podem dir que un

objecte és el que no és una funció, la part insaturada. Una oració afirmativa és

completa, pel que el que denota ha de ser un objecte. Frege es guarda de no trobar

cap enunciat sense denotació. Tot i que el propòsit de l’article és parlar de la funció i

del concepte, Frege s’adona que la denotació és clau per explicar el significat dels

enunciats.

Sobre sentit i referència, publicat en 1892, és l’article més destacat del lògic Gottlob

Frege. En aquest article, Frege elabora la seua teoria del significat partint de la distinció

entre dos elements en relació a un signe: allò designat, l’objecte, que anomenem la

referència, i allò que està contingut en la manera en que es dóna allò designat, que

anomenem el sentit. D’aquesta manera, la referència en una igualtat serà la mateixa,

però no així el sentit. Frege a més, distingeix la representació del sentit i la referència.

La representació seria una imatge interna que ens hem format a partir de

l’experiència, en la que juguen un fort paper les emocions i que, per tant, és subjectiva.

Un nom propi o signe expressa el seu sentit i designa la seua referència. Frege planteja

una possible objecció i és que, quan parla, per exemple, de la Lluna, com sap que el

nom “la Lluna” té alguna referència? Com sabem que hi ha coses que tenen

referència? Com a resposta, insisteix Frege en que no es tracta ni d’una representació

de la Lluna ni del sentit de “la Lluna”, sinó que es pressuposa la seua existència, perquè

sinó aleshores parlar-ne perd tot el seu sentit. Una vegada ha analitzat Frege què

ocorre amb les paraules, passa a parlar d’enunciats complets, els quals contenen un

pensament, pensament com a contingut objectiu. Què és el pensament: sentit o

referència? Al substituir una paraula de l’oració per altra amb mateixa referència, el

pensament canvia, és aleshores sentit. Té un enunciat, per tant, sentit i no referència?

Hi ha enunciats sense referència, al igual que hi ha noms propis sense referència com

“Odisseu”. No obstant, si creiem seriosament en la veritat o falsedat de l’enunciat on

apareix “Odisseu” també li atribuirà una referència al nom propi, perquè és

precisament sobre “Odisseu” que s’afirma o nega. Sense admetre una referència no es

pot afirmar ni negar un enunciat. Podríem quedar-nos solament amb el sentit de

2

l’enunciat, ja que tindríem ja el pensament, però si busquem també la referència és

perquè l’admetem i l’exigim. Frege conclou que el que ens interessa de la referència és

el seu valor veritatiu, quan l’enunciat és vertader o fals. D’aquesta manera és com

Frege dóna el pas del pensament cap a la referència. El valor veritatiu, afirma, no

canvia quan substituïm part de l’enunciat amb una mateixa referència. No obstant, en

la referència de l’enunciat desapareixen totes les parts singulars. El problema ve quan

es substitueix una expressió per un enunciat: passem a analitzar els enunciats

subordinats. Ací la referència es pot convertir en pensament, i deixar de ser aquella el

valor veritatiu. La veritat de l’enunciat complet no implica la veritat de l’enunciat

subordinat, però d’aquella depèn que la subordinada designe realment un objecte. La

qüestió canvia quan un component

...