Autonomia Organitzativa Del Centre Escolar

1. L´AUTONOMIA ORGANITZATIVA DEL CENTRE

Des de la LODE aprovada al 1985, que garantia l’educació bàsica gratuïta per a tothom com a dret i com a obligació, fins a la LOE , al 2006, Espanya ha anat assumint, amb retard respecte d’altres països europeus, una tendència a augmentar l’autonomia de les comunitats autònomes en matèria educativa. Però aquesta autonomia ja no és només de gestió econòmica, sinó també d’organització i pedagògica dels centres educatius. En aquest sentit, la LOE promulga, entre d’altres, la necessitat de que l’Administració determini quins són els ensenyaments mínims per a cada nivell educatiu i els centres educatius seran els que, exercint la seva autonomia, els concretaran i desenvoluparan.

La situació actual de crisi econòmica, les contínues innovacions tecnològiques, la pressió actual sobre els resultats educatius, entre d’altres, obliguen a l’escola reformular els seus objectius, adaptar les seves metodologies ja obsoletes i respondre a les necessitats emergents, als nous contextos... Fruit d’aquesta asincronia entre escola i realitat, l’educació està rebent fortes crítiques i s’està qüestionant la seva eficàcia. I és arrel d’aquesta situació que la Generalitat de Catalunya, inspirada en la LOE i a partir de l’Estatut d’Autonomia, promulga la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) al 2009. La LEC té com a objectius millorar la qualitat educativa, fomentar la continuïtat dels estudiants als estudis post obligatoris i adaptar-se a les noves i canviants demandes de la societat del coneixement. Per això busca la millora del rendiment acadèmic en l’educació obligatòria i assegurar la igualtat i la inclusió de tots els alumnes. La LEC pretén fomentar la innovació i el canvi en l’educació a través de noves maneres d’organització, gestió i pedagogia als centres. Els resultats d’estudis recents destaquen que precisament als països (com per exemple, Espanya i Grècia) on existeix un control centralitzat i uniformitzant de l’educació, els resultats acadèmics són inferiors que en els casos dels països nòrdics i anglosaxons, que atorguen autonomia en la gestió, no només administrativa dels centres educatius. A més és important no oblidar que les realitats socials són cada vegada més plurals i s’ha de respondre adequadament a cada context. Per tots aquests aspectes la LEC impulsa la progressiva assumpció de major autonomia (pedagògica, organitzativa i administrativa) dels centres educatius, per tal de que cadascú elabori unes respostes contextualitzades i específiques per respondre eficaçment a les exigències actuals. Però aquest augment d’autonomia, com a contrapartida, comportarà un enfortiment del control dels processos i resultats per part de l’Administració mitjançant proves estandarditzades. Per aquesta avaluació externa sempre es tindran en compte els marges entre els mínims d’ensenyament exigits l’Administració i els objectius particulars proposats als Projectes Educatius de cada centre. I és dins d’aquest marge on cada centre podrà adaptar el currículum, fent servir les estratègies més adequades a cada cas i situació, i modificant l’organització escolar vigent per a poder adaptar-se a les necessitats i característiques de l’alumnat i el seu entorn social, en pro de la consecució dels objectius consensuats i establerts al PEC.

1. 1 Incidència l’autonomia de centre en el clima i la convivència escolar

D’altra banda el clima escolar suposa les condicions i l’ambient que caracteritzen un centre educatiu i que impregnen tots els processos que s’hi duen a terme. Per tant, és essencial conèixer quins factors influeixen i de quina manera condicionen l’activitat educativa. A la bibliografia específica, es poden trobar diversos enfocaments sobre la conceptualització d’aquest terme. Segons alguns autors com Jorde-Boom (1987) el clima escolar està format per aquells significats compartits pels subjectes que pertanyen a una organització, la visió que tenen sobre les característiques d’aquesta i que es van transmetent els uns als altres i que acaben constituint les normes i expectatives informals de la institució. D’aquesta manera s’acaba construint una visió

global (que pot ser compartida o no per tots els membres de l’organització). Segons la conceptualització que realitza Anderson (i que opinem que millor recull els diferents factors que molts autors descriuen a les seves teories) el clima escolar es troba influenciat per tres dimensions: la dimensió ecològica de l’organització (elements físics i espacials del centre), la dimensió social del centre (normes que regulen el comportament dels membres, estils de direcció, tipus de comunicació, expectatives...) i la dimensió dels aspectes personals dels membres de l’organització (que inclourien les característiques objectives dels membres, com l’edat i la capacitat intel•lectual; així com les característiques subjectives, com la percepció i valoració que tenen de l’organització, la capacitat d’integració al centre, l’actitud i sentiments envers en la cultura del centre ...).

Autors com Coronel i altres (1994) remarquen la importància del tipus de lideratge exercit per la direcció i les estructures de participació i presa de decisions. Rutter (1979) també considera determinant els factors relacionals a una institució, en especial, els que existeixen entre la direcció i el cos docent. La LEC, en aquest sentit, insta a les direccions a que abandonin les tasques merament de gestió i es converteixin en líders pedagògics. Però tal i com afirma Bolívar, per a exercir aquesta autonomia eficaçment cal que la direcció dels centres es formi adequadament per exercir aquell estil de lideratge que indueix, protagonitzi, faciliti la innovació i canvis

necessaris als centres educatius per tal de complir amb l’objectiu de la millora educativa.

Campbell descriu que part dels components del clima institucional tenen a veure amb l’autonomia personal (capacitat per a prendre decisions), la predeterminació de rol (com a grau de rigidesa de les normes institucionals, i amb l’establiment d’objectius i mètodes estandarditzats des de la direcció),i el sistema de recompenses i retribucions. En aquest sentit, la Llei d’Autonomia fomenta una major implicació del personal dels centres en el projecte, que es percep com a més propi, millorant la motivació i la capacitat d’elaborar respostes innovadores. Al mateix temps, l’existència d’un projecte elaborat a partir de la participació de tots els membres del centre afavoreix l’aparició de sinergia institucional, focalitzant tots els esforços en una mateixa direcció. La LEC, a més, potencia que aquesta cooperació i

...