Comentario De Texto De Los Recursos Renovables

Els recursos naturals són aquells elements que ens proporciona la natura sense intervenció de l’ home i que aquest aprofita per satisfer les seves necessitats. En geografia, el recurs natural, és aquella propietat del medi que ha sigut avaluada.

Al llarg de la història, l’ estructura de la propietat, el sistema de valors, la tecnologia existent, etc, han determinat quins recursos eren els més valuosos per a l’economia d’aquell moment determinat.

En el món preindustrial, a l’Europa del segle XVIII, els recursos essencials eren els de flux, definint-se per aquest motiu la seva economia com orgànica. El sòl cultivable era la principal font d’aliment. La ramaderia, l’agricultura i els boscos han sigut els proveïdors de la matèria primera bàsica per a l’economia d’aquesta època. Degut a l’oferta limitada del sòl cultivable, l’economia preindustrial va haver d’imposar unes restriccions al creixement i el ús dels recursos naturals de flux.

Els il•lustrats es van adonar de la dificultat en gestionar els recursos equilibradament, ja que qualsevol possibilitat de creixement econòmic estava condicionada per l'increment en la dotació dels recursos renovables o per un ús més eficient dels coneguts. L'augment de la població europea exigia un major subministrament de recursos però aquests eren escassos.

Durant el s. XVIII, a gran part d'Europa el paper dels boscos va ser crucial per al subministrament de combustible, de matèries primeres industrials i de materials de construcció. La seva importància va fer que tant agrònoms com naturalistes intentessin assentar la defensa dels boscos tant en la seva funció productiva com en la seva benèfica influencia ambiental. A començament del s. XIX la causa forestal va quedar en mans dels ingeniers forestals.

Els agraris il•lustrats es van interessar per la productivitat física de la terra i per l'avaluació dels recursos. I per els economistes clàssics, la terra (els recursos naturals) va passar a ser un factor més de producció juntament amb el treball i el capital.

A l'economia preindustrial, el treball era un factor abundant però la terra i el capital eren factors escassos. Malthus va afirmar que mentre les reserves de la terra eren un total fix, les necessitats imposades pel creixement demogràfic eren creixents, i això feia que les reserves de la terra minvessin.

Segons David Ricardo, aquest fet condiciona el haver de cultivar els terrenys fèrtils i els que no ho són tant i seran els costos de producció en els cultius més estèrils els que determinaran el preu general dels bens. L'agricultura és una activitat de costos creixents però amb rendiments decreixents. Per a Ricardo, la llei dels rendiments decreixents afecta per igual a tots els recursos naturals.

Per a la majoria dels economistes del s. XIX, el que s'havia de tenir en compte per a la teoria econòmica era l'oferta i la demanda econòmica de recursos susceptibles d'apropiació i intercanvi. El principi malthusià de la població i la llei dels rendiments decreixents passarien a ser bàsics per a l'economia política del moment.

Stuart Mill va incorporar als seus estudis el cicle demogràfic modern, les millores de la productivitat agrària i en general els efectes del canvi tecnològic. Incorporant el terme "la mezquindad de la naturaleza". Stanley Jevons va investigar aquest terme basant-se en el consum del carbó a Gran Bretanya. Segons ell, el manteniment de la prosperitat britànica era físicament impossible. Va ser un dels creadors de l'anàlisi marginista de l'economia.

En anys posteriors, la industria britànica exportaria menys ferro i carbó i més productes elaborats. En conseqüència, la competitivitat de la industria va passar a dependre menys de l'oferta d'energia i més de la destresa i habilitat dels treballadors. En aquests moments, Jevons va introduir el càlcul d'un stock determinat de recursos i la fixació d'un horitzó temporal d'esgotament en funció del ritme previst de consum.

A la segona meitat del s. XIX la revolució dels transports, la lliure circulació de capitals, etc., van permetre mobilitzar els recursos a una escala sense precedents. Fins a la Segona Guerra Mundial, els sectors industrials més poderosos van ser els de mineral intensius.

Els geògrafs es van preocupar de censar els recursos naturals i per les modalitats de la seva distribució regional i per països. Mentre que els economistes van estudiar la relació entre els recursos i l'activitat econòmica.

Durant les primeres dècades del s. XX una nova acceptació passarà a primer pla, la identificació dels recursos naturals com bens estratègics. Estratègics eren els minerals estranys

...