DECADENCIA

DECADENCIA

-RENAIXEMENT:

Pere Serafí (entre 1505 i 1510 - Barcelona, 1567) fou un poeta i pintor del renaixement català. Els seus contemporanis l'anomenaren "lo Grec"; es creu que això és perquè de petit s'hauria establert a Barcelona provinent de Xipre.

Serafí era pintor, escriptor i també músic. Val a dir que la literatura no era la seva primera ocupació: ho era la pintura. En la seva vessant pictòrica podem destacar els retaules d'Arenys de Munt (1543) i de Sant Romà de Lloret (1548) i les portes dels orgues de les catedrals de Barcelona i Tarragona (1563). Aquesta faceta creativa gairebé total lliga amb l'època renaixentista, i entronca amb el concepte d'home nou que esmentaren Leonardo Da Vinci i Miquel Àngel.

A Serafí tot li va anar molt bé, es va relacionar amb l'aristocràcia i va poder viure de l'art gràcies a la protecció de Jeroni Galceran Serafí de Sorribes al qual, a banda de lloar en el pròleg del seu llibre De poesia vulgar en llengua Catalana, dedica un sonet de forma italianitzant. Malauradament, va emmalaltir, empobrir i morir el 1567.

Pel que fa a la seva obra tenim tota una col•lecció de poemes. El 1560 col•labora amb un sonet a l'edició de l'obra d'Ausiàs March i, cinc anys més tard, publica Dos llibres, conjunt de 170 poemes distribuïts en dues parts, una de profana i una altra d'espiritual. El fet que emmalaltís va impedir que edités la seva obra castellana, que hauria comprès una "art poètica" adreçada al rei.

En les seves obres, utilitza formes poètiques pròpies del renaixement. Es autor de sonets, madrigals, octaves rimades, epístoles, emblemes (comentaris de dibuixos), cançons i poemes. Serafí és un poeta sobre el patiment amorós en la línia petrarquista. De fet, en el sonet 34 (que justifica el títol del llibre de poemes) del seu recull de "poemes catalans" fa una valoració renaixentista dels grans poetes de l'Antiguitat, al costat d'altres en llengua vulgar. Pel que fa als primers parla d'Homer, Virgili i Ovidi. Pel que fa al segons, de Petrarca, Dant i Ausiàs March.

Els romàntics catalans de la Renaixença el van valorar, desmentint el tòpic de la literatura moderna com a mal vista.

-BARROC:

Les primeres manifestacions pròpiament barroques (figures anteriors com Joan Timoneda o Joan Pujol poden considerar-se com uns inicials símptomes literaris de la contrareforma) no es produïren fins a començament del segle XVII i es prolongaren durant tot el XVIII, aleshores ja amb elements d'estètica rococó.

En aquest període es reben clares influències del gran barroc castellà, amb autors com Góngora, Quevedo, Calderón, Gracián, etc., que actuaven sense gaire relació els uns amb els altres.

Una figura cabdal del barroc català fou el poeta i comediògraf Francesc Vicent Garcia, que gaudí d'un gran prestigi posterior, fou l'únic que aconseguí de formar una escola, que l'imità en aquells aspectes més secundaris i que s'allargassà fins ben entrat el segle XIX. Francesc Fontanella i Josep Romaguera, aportarien també contribucions importants durant el barroc.

El moment culminant d'aquest corrent pot situar-se durant la Guerra dels Segadors, quan hi hagué intents ja conscients de renovar i revitalitzar la cultura catalana i que fracassà amb la derrota dels exèrcits catalans. S'ha de destacar sobretot l'obra poètica i dramàtica de Francesc Fontanella. Altres figures del barroc català foren Pere Jacint Morlà i Josep Blanch, també de mitjan segle XVII. Josep Romaguera, entre els segles XVII i XVIII, mantenia amb relativa eficàcia aquests propòsits. Agustí Eura, Joan de Boixadors, Guillem Roca i Seguí i Francesc Tagell, de la primera meitat del segle XVIII, hi insistien amb desigual fortuna.

Rector de Vall Fogona.

Fou un clergue de tarannà molt peculiar.

Des de l'any 1607 fins al 1623 regentà la rectoria i escrivania de la parroquial de Vallfogona de Riucorb (La Conca de Barberà, abans La Segarra).

La seva trajectòria fou tan insòlita que després de gairebé quatre segles encara se'n parla.

Era una persona de verb fàcil i ocurrent, versificador empedreït, d'ingeni singular i amb l'acudit sempre a flor de llavis. Excels poeta del barroc català. Distingit per bisbes i nobles de l'època.

Una gran quantitat d'anècdotes parodiant les facècies del Rector han circulat de boca en boca per tota Catalunya, fet que sens dubte coadjuvà a mitificar la figura de mossèn Francesc

...