Resum Fonetica

Els sons que utilitzem al nostre llenguatge són els articulats, produïts pels anomenats

òrgans articulatoris. L'estudi d'aquests sons correspon a la fonètica, mentre que l'ortografia

regula les normes per a l'escriptura correcta dels sons de la llengua. La representació dels

sons es fa amb l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI) i s’indica entre claudàtors.

Els fonemes són el que anomenem sons ideals, és a dir, un so que qualsevol parlant d'una

llengua té perfectament assimilat. Els fonemes es defineixen segons les seves

característiques, i cada fonema s'oposa a tots els altres, com a mínim, en un tret distintiu.

Podem definir el fonema com la unitat mínima de la llengua.

La fonologia s'encarrega de descriure els fonemes d'una llengua i la manera com

s'organitzen per formar el sistema fonològic. Es representen entre barres //. El sistema

fonològic català consta de 8 fonemes vocàlics i 19 de consonàntics.

Els fonemes poden tenir realitzacions diferents d'acord amb el context de la tira fònica en

què es trobin. Aquestes variants que presenta un fonema en un context fònic determinat

reben el nom d'al·lòfons. Es tracta de variants fonètiques perfectament regulades a partir

de les normes que regeixen les combinacions de sons possibles en una llengua.

De vegades, el tret distintiu que serveix per oposar una parella de fonemes que

comparteixen una base comuna pot desaparèixer en un context fònic determinat, i la

distinció entre els dos fonemes deixa de ser operativa. Ens referim a aquest fenomen amb

el nom de neutralització.

En la cadena fònica que es produeix quan parlem, els sons es van encadenant al voltant

d'unes unitats que anomenem síl·labes.

Segons la configuració que adoptin la vocal i les consonants, podem diferenciar entre

síl·labes lliures o obertes, d'una banda, i síl·labes travades o tancades, de l'altra. En el

primer cas, la síl·laba acaba en vocal, mentre que en el segon ho fa en consonant.

Des d'un punt de vista físic, el so es produeix quan la columna d'aire que surt dels pulmons

supera els diferents obstacles que troba al llarg de l'aparell fonador fins a sortir a l'exterior

pel nas o la boca.

Les cordes vocals són uns músculs membranosos que modulen l'aire per crear diferents

sons. Poden deixar passar l'aire lliurement, o bé poden tensar-se i obturar l'obertura de la

laringe, anomenat glotis. En el primer cas tindrem sons sords, mentre que en el segon es

produiran sons sonors, ja que les cordes vocals, un cop tenses, vibren quan hi passa l'aire.

Segons quina sigui la posició de l'úvula, que es troba al final del paladar, l'aire anirà

majoritàriament cap al nas o cap a la boca. En el primer cas obtindrem sons nasals, i en el

segon, orals.

Quan l'aire arriba a la boca troba diferents obstacles que modificaran el volum de la cavitat

bucal i condicionaran el pas de la comuna d'aire. Els òrgans bucals que intervenen en

l'articulació del so són de dos tipus: passius o fixos (dents superiors, alvèols dentals i

paladar dur) i actius o mòbils (llavis, llengua i vel del paladar).

En l'articulació dels sons vocàlics, l'aire no troba cap impediment abans de ser expulsat. En

canvi, en l'articulació dels sons consonàntics, es produeix una interrupció de l'aire.

En classificar les vocals, cal tenir en compte dos aspectes:

– Grau d'obertura. Segons el grau d'obertura que adopti la boca en l'articulació de les

vocals, distingim entre vocals tancades, semitancades, mitjanes, semiobertes i

obertes.

– Localització. Tenint en compte la situació de la llengua en la cavitat bucal, podem

classificar les vocals en anteriors o palatals, centrals i posteriors o velars. Segons la

intensitat amb què es pronuncia una síl·laba dins la cadena

...