Temes De Mar I Cel, D'Angel Guimerà

MAR I CEL, D’ÀNGEL GUIMERÀ

1. Biografia d'Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924)

La biografia d'Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica tant des del punt de vista de la verificació de la seva data de naixement (voluntàriament falsejada pel dramaturg i que es va produir l'any 1845), com pels aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat. De fet, ambdós aspectes han anat lligats. Si més no, així fou notat per Xavier Fàbregas, que volgué veure en les circumstàncies del naixement de l'autor (no va ser reconegut com a fill legítim fins als nou anys) un dels factors biogràfics que havien de marcar la seva producció.

Aquesta tendència a interpretar la seva obra a partir de la seva biografia ha estat una constant, i s'explica en gran part per la contradicció entre l'alt voltatge passional de les seves obres i l'extrema discreció de la seva vida íntima. Sense deixar-se dur per la tafaneria una mica morbosa, ni pretendre "salvar" el dramaturg des de prejudicis rancis, resulta útil remarcar que la seva peculiar personalitat ens permet entrar en el nucli de la concepció amorosa que trobem de manera constant en les seves obres. És evident que l'obra de Guimerà mostra una gran capacitat per presentar amb tota la força passions psicològicament complexes.

El dramaturg

El primer període en la creació dramàtica de Guimerà es destacà especialment per la voluntat de seguir una proposta programàtica plantejada pels amics de l'autor, però sobretot per Josep Yxart, el crític més lúcid i informat del moment. En el context del teatre català de l'època dominava la figura de Frederic Soler, que havia consolidat uns models de teatre en català de base melodramàtica en què alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics. La insatisfacció que molts intel·lectuals catalans sentien davant d'aquest estil i del monopoli que hi exercia l'autor des del teatre Romea (n'era el propietari i el director escènic) els mogué a buscar-ne una alternativa que, de passada, atorgués a l'escena local un major prestigi literari, ja que -segons aquests intel·lectuals- el teatre de Pitarra era excessivament popular.

Guimerà fou l'autor triat pels seus companys com el més apte per a tirar endavant la creació d'una tragèdia catalana que prestigiés la literatura catalana. Cal definir la seva producció dramàtica a l'entorn de 3 etapes:

Primera etapa: tragèdia romàntica en vers, de l'any 1879 fins 1890. Ambientació històrica. L'obra més destacada és "Mar i cel" (1888).

Segona etapa: drama realista en prosa de temàtica rural, de l'any 1890 fins a l'any 1900. Les obres més importants d'aquesta etapa són: "Maria Rosa", "Terra baixa" i "La filla del mar", que li permeten actualitzar el sentit tràgic de la primera etapa. En aquest període col·labora amb la companyia teatral de Maria Guerrero i és traduït per José de Echegaray, la qual cosa permetrà una difusió de la seva obra en castellà que l'autor no havia imaginat.

Tercera etapa: vacil·lació entre gèneres diversos com el drama de tema burgès, les obres en vers d'ambientació històrica i un cert acostament al Modernisme, de l'any 1901 fins a l'any 1924. Les obres més destacades són “Arran de terra”, “ El camí del sol”, “La santa espina” o “Joan Dalla”.

El poeta i el narrador

La seva faceta com a poeta fou la primera en què es donà a conèixer. N'hi ha prou de recordar que es consagrà abans en aquest gènere que en el teatre (obtingué el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals del 1877). De fet, no deixà de banda la poesia en cap moment, malgrat la seva dedicació a l'escena. Això no obstant, la seva producció estrictament lírica fou escassa; es redueix a dos reculls, un del 1887 (Poesies, amb pròleg de J. Yxart) i un altre del 1920 (Segon llibre de poesies).

La característica més marcada de la seva poesia és, sens dubte, la varietat de registres: el to intimista i gairebé col·loquial de la seva poesia amorosa, l'estil més declamatori dels seus poemes històrics o patriòtics; el conreu de la poesia popular i l'originalitat que suposava, en la poesia catalana de l'època, dedicar un poema a Satanàs. En la seva obra trobem una via de renovació de la poesia catalana que podria presentar-se, en part, com a alternativa a la de Verdaguer. Guimerà aportà també una frescor en la llengua poètica i unes intuïcions en la superació de les temàtiques encotillades del jocfloralisme que no han estat suficientment valorades.

La dedicació de Guimerà a la narrativa fou més aviat circumstancial, fins al punt que la seva aportació al gènere es redueix a un parell de contes: "El gos de casa" i "El nen jueu" (1890); i una novel·la breu: Rosa de Lima (1917). En la narrativa, destaca el sentit de la concisió i la condensació temàtica característics del seu teatre i de la seva poesia. També hi trobem motius temàtics com el desarrelament o el mestissatge, tan habituals en la seva producció. Cal destacar-ne, com en la seva poesia i en la seva obra dramàtica, el llenguatge viu i acolorit que el desmarca clarament d'altres autors del període i l'acosta a creadors de la talla d'Emili Vilanova.

El polític catalanista

La vinculació de Guimerà amb el catalanisme és paral·lela a l'inici de la seva carrera d'escriptor. Per a ell, creació literària i catalanisme són un mateix objectiu; de fet, considerava que el projecte de normalització cultural i lingüística era previ a qualsevol plataforma pròpiament partidista. De ben jove, la seva amistat amb el vendrellenc Jaume Ramon i Vidales el posà en contacte amb el món dels Jocs Florals i la literatura en català. Instal·lat a Barcelona de manera definitiva el 1872, col·laborà de ple amb la plataforma cultural La Jove Catalunya, i més tard amb La Renaixensa, publicació que acabaria dirigint al llarg de molts anys (fins el 1903). Dels congressos catalanistes del 1880-1881 al famós discurs en català en la presa de possessió de la presidència de l'Ateneu Barcelonès el 1895, passant per la participació en la campanya del Memorial de Greuges del 1885, o en les Bases de Manresa del 1892, presidint la Lliga de Catalunya... Guimerà va estar sempre relacionat amb la militància catalanista.

El 1904, l'Acadèmia Sueca va preveure concedir-li el Premi Nobel de Literatura, en el primer premi conjunt que concedia: al costat d'ell, també era guardonat el poeta provençal Frederic Mistral. Es premiava

...