Alejandro Toledo

EMERGENCIA I COEVOLUCIÓN DE LA DIVERSIDAD BIOLÓGICA. ALEJANDRO TOLEDO

Alejandro Toledo Manrique (1946) és economista i polític peruà. Fou el primer president d’origen indígena al Perú durant la presidència de la República entre 2001 i 2006. El seu període de govern es va caracteritzar pel despuntament macroeconòmic de Perú i per la instauració de projectes destinats a infraestructures i desenvolupament humà. Actualment Alejandro Toledo és president del Centro Global para el Desarrollo y la Democracia, centre que fundà ell mateix i que té seu a Amèrica Llatina, a Estats Units i a la Unió Europea. És professor a l’Escuela Avanzada de Estudios Internacionales i membre sènior en Política Exterior, Economia Global i Desenvolupament a l’Institut Brookings, Washington D.C. Ha estat destacant la seva aportació en assumptes d’abast internacional a tots els continents.

Emergencia y coevolución de la diversidad biológica, primer apartat del Texto Básico sobre la Economía de la Biodiversidad, és un fragment que de la mà d’Alejandro Toledo ens aproxima a aquest concepte d’”economia de la biodiversitat” a través d’una mirada detallada a la relació que té lloc entre l’home i el seu hàbitat. És gràcies aquest anàlisi acurat que A. Toledo pot denunciar la situació de perill i emergència en què actualment es troben els recursos naturals d’aquest nostre planeta. L’argumentació que vesteix aquest text és plena d’exemples i casos concrets que permeten exemplificar i conscienciar de la realitat de què parla. L’anàlisi d’aquesta relació home- hàbitat és holístic, ja que per a fer-la s’ajuda de diverses esferes: econòmica, social, política, ecològica (sustentada en coneixements de caire biològic) i cultural.

Aquest text no és sinó un recorregut cronològic del paper que ha jugat la biodiversitat al llarg de tota la història i quin rol ha pres la figura humana en tot aquest context. Es tracta, per tant, d’un transcurs històric rellevantment llarg que abarca des dels més absoluts inicis (l’explosió del Big- bang) fins a l’actualitat (entenent per actualitat finals dels segle XX, quan tal text fou escrit, l’any 1998).

A través d’abundants aportacions pròpies del camp de la biologia el text relata la creació de vida a la Terra. S’exposa el procés recalcant la importància de les condicions òptimes que aquesta presentava, sense les quals qualsevol intent de vida s’hagués convertit en quelcom impossible. Així doncs, tot un conjunt de situacions òptimes van ser les causes embrionàries de l’existència del tret més essencial de la Terra: la biodiversitat. La biodiversitat, tal i com el seu nom indica, abarca un complex d’éssers molt divers que progressivament anaren apareixent i poblant el planeta. Fou després del naixement de noves espècies que anaven engrandint aquest concepte de la biodiversitat quan una de nova anomenada homo sapiens aparegué en escena. Malgrat que les capacitats d’aquest nou ésser en un inici poguessin semblar senzilles i de poca amenaça competitiva, la seva portentosa massa cerebral convertí a l’homo sapiens en un individu únic l’acció del qual podria repercutir de forma molt rellevant sobre la resta d’individus fins i tot del seu propi hàbitat. Fou d’aquesta manera com l’homo sapiens anà perfeccionant les seves habilitats, entre les quals cap destacar l’activitat cerebral, la seva posició erecte com a bípede i finalment la tècnica manual, i pogué ocupar una posició cabdal en aquest entramat terrestre anomenat biodiversitat.

Una vegada esdevinguda i consolidada la posició de l’home a la Terra, A. Toledo fa al•lusió a la forma de vida que emprèn aquest individu quant a la seva relació amb el medi, relació de summa importància ja que el medi equival a la forma de sosteniment bàsic de l’home a tots nivells.

Així, l’homo sapiens fou inicialment un caçador- recol•lector. Emprà aquesta pràctica durant un període de temps molt llarg i, segons estudis realitzats, la relació que l’home mantingué amb la natura, la seva font vital de recursos, durant aquest temps fou d’especial respecte i tolerància i adaptà el seu mode de vida a les diferents condicions ambientals amb què topava.

El pròxim canvi que efectuà l’homo sapiens en la seva relació amb l’entorn vingué donat pel sedentarisme que al mateix temps comportà dos fets importants: la domesticació, primerament, i l’agricultura, més tard. Tals canvis suposaren una important reducció del ventall de possibilitats a què anteriorment l’home estava sotmès en poder accedir a una xifra quasi il•limitada dels recursos alimentaris que vestien el seu entorn . A més, recórrer a aquestes dues noves formes d’abastiment anomenades agricultura i ramaderia suposava traçar un canvi substancial en les formes d’organització econòmiques i socials dels diferents grups humans que poblaven el planeta (estem parlant d’entre el 7000 i 5000 aC). Una altra alternativa a la forma de vida que experimentava anteriorment l’home fou el pasturatge, tècnica que d’alguna manera combina les dues esmentades anteriorment, convertint-se també en una nova base de sistema econòmic.

Canvis d’aquestes magnituds alteraren transcendentalment algunes de les facetes de la biodiversitat: alteració de la vegetació en indrets basats en els sistemes fluvials, alteracions visibles de la superfície de valls en què s’hi modificaren els patrons hidrològics naturals, alteració de terres per destinar-les al conreu de productes determinats, entre d’altres. De totes, però, l’alteració més significativa s’alçà amb la creació de la polis: assentaments de poblacions de quantitats significatives i emplaçades en llocs estratègics que permetien l’explotació continuat d’un determinat recurs. Les ciutats doncs, suposaven irremeiablement una alteració clara en l’ordre natural establert pel medi.

Les línies en què Europa exercí el seu propi desenvolupament la conduïren a finals del segle XV a iniciar la conquesta del món sencer. A partir d’aleshores emprengué aquesta tasca en repetides ocasions amb repercussions cada vegada més significatives (i entenem per significatives negatives i devastadores pel medi i la seva biodiversitat). Europa i la seva fidel companya anomenada industrialització són les causants per excel•lència del trencament quasi definitiu d’una bona relació de l’home amb el seu entorn. Es tracta, a més, d’una mala gestió que no sols aplica dins els límits del seu continent, sinó que trenca amb tota frontera i la trasllada amb més o menys repercussió (cada vegada és més que menys) a tot el planeta. Durant les seves tasques colonitzadores Europa s’encarregà d’explotar recursos naturals a tots nivells, des de productes,

...