Del Moviment Antiglobalització A La Indignació Globar

Els moviments socials són agrupacions de persones que neixen de la base de la societat i que s’organitzen de manera assemblaria. Tenen com objectius conscienciar persones, crear discurs i el més important, transformar la realitat social i política de la societat en concret. Els moviments socials és defineixen per unes característiques que els distingeixen de les cúpules del poder institucional. En primer lloc, una d’aquestes característiques és el treball horitzontal, ja que no existeixen líders ni jerarquies i tota persona té el mateix poder de decisió. Una altra característica és l’autoorganització, ja que són les pròpies persones que decideixen com i quan organitzar-se. L’igualitarisme, també és un element clau ja que totes les persones tenen el mateix tracte, sense tenir en compte, el sexe, la raça, l’edat o la religió. Un quart element definitori és el treball de forma cooperativista, ja que en un moviment social es treballa conjuntament, amb un paper de solidaritat i suport mutu. El comunitarisme també és una característica dels moviments socials, ja que no lluiten pels beneficis individuals sinó els col·lectius. Per últim aquests moviments es caracteritzen per tenir persones participatives amb un pensament crític i de caire radicalitzats.

En els moviments socials existeixen uns idearis i uns valors de tipus social que s’intenten estendre a la resta de la societat, als agents socials i civils, als poders polítics, etc., amb una voluntat de canvi social i polític. Construeixen i forgen identitats que solen estar contraposades a d’altres. Si no fos així, els moviments socials no tindrien sentit, ja que aquests moviments existeixen perquè hi ha certes idees que no accepten i volen canviar-les intentant trencar la hegemonia ideològica i de poder d’aquells a qui s’oposen.

Existeixen diferents tipologies de moviments socials, ja que han anat evolucionant en cada context històric viscut al llarg del temps, reformant-se en el discurs i agafant noves eines de lluita. En el primer cas, com diuen els autors Oriol Romaní i Carles Feixa (2002), podem trobar els ‘vells’ moviments que van sorgir a l’Europa occidental al llarg del segle XIX i durant la primera meitat del segle XX. Les disputes eren per trencar les diferències que s’estaven construint amb el capitalisme al voltant de les classes socials, les professions, les ideologies, etc. Segons el meu entendre, tot i que a l’article se’ls anomeni “vells moviment socials”, es tracta en realitat de moviments obrers. La lluita estava emmarcada en un context local, com podien ser fàbriques, ciutats, pobles, etc. Tot i què hi han excepcions com en els de la revolució soviètica que van esdevenir en processos de reforma des de el punt de vista de l’estat nació. Les reivindicacions eren per aconseguir millores salarials i de condicions de treball, un repartiment just de la riquesa, o majors oportunitats socials. Les formes de lluita i d’acció d’aquests moviments eren la vaga i les manifestacions, juntament amb la desobediència civil, en tan que la violència era un mitjà per aconseguir els fins i objectius marcats per aquests moviments.

En segon lloc trobem als nous moviments socials, aquests moviments són els primers moviments ara si, socials, i sorgeixen als anys 60 i la característica principal és que s’allunyen dels conflictes estrictament de classe. Aquests ja no lluiten per un canvi en les diferenciacions de classe sinó que més aviat treballen per aconseguir uns criteris d’identitat més personalitzats i que acompanyen als incipients processos de postmodernitat, com, per exemple, el feminisme, el pacifisme, l’ecologisme, el moviment estudiantil, etc. El terreny de lluita ja no és només d’àmbit local sinó que es transfereix a més àmbits com és el nacional o fins i tot el supra-nacional. Aquests moviments aboquen per un canvi en les condicions d’existència dels propis individus i per tant lluiten contra un ‘sistema’ burgès que limita el progrés dels propis individus i de l’entorn. Les formes de lluites segueixen sent les manifestacions però en aquest cas la violència ja no és un mitjà, sinó que es fa servir de forma simbòlica. En aquests moviments és molt important l’estètica, ja que es fa servir com a eina de lluita, fent servir mitjans de comunicació per a expandir el discurs de lluita, com són la televisió, la ràdio, els diaris i els magazines.

Per últim existeixen els ‘novíssims’ moviments socials, que van aparèixer a partir de la creació d’internet i de les xarxes 1.0, es a dir, pàgines webs, xats i correus electrònics, que permetien que la informació abastés terrenys on abans no arribava. Aquests moviments socials van convertir el seu espai de lluita en un espai global. Les reivindicacions que postulaven aquests moviments eren la reestructuració econòmica profunda entre les riqueses del nord i la pobresa del sud, la condonació del deute extern o la fi de la desregulació del treball. D’aquesta manera és torna a recuperar la lluita de classes que en el seu temps van fer els moviments obrers però amb la diferència que ja no és defensa de manera individual ni localment sinó de manera col·lectiva i globalment. La forma d’acció més visible en aquests moviments segueix sent la manifestació però amb la novetat que les convocatòries es fan a través d’internet i són de caràcter més lúdic. La violència es presenta d’una forma mediatitzada, es a dir, sota l’atenció dels grans mitjans de comunicació, les càmeres dels quals busquen qualsevol element de violència per realçar-lo fins a dimensions desmesurades. Una de les característiques més importants que sorgeixen en aquests moviments és que ja no es tracta d’una lluita homogènia sinó tot el contrari, ja que en les manifestacions et pots trobar des de famílies amb nens, joves fins a persones grans. És a dir, es converteix en unes lluites que abasteixen diferents generacions, per tant deixen d’anomenar-se moviments juvenils per passar a anomenar-se moviments transgeneracionals. Una altra darrera característica important d’aquests novíssims moviments socials és que es troben davant d’un control social del poder institucional que modifica la opinió pública en contra seva.

Així doncs, els autors Oriol Romaní i Carles Feixa (2002), proposen tres tipologies de moviments socials en funció del període històric al que ens referim. Aquests autors no analitzen aquests diferents moviments socials, sinó que identifiquen punts en comú entre els vells i els novíssims: els actors dels nous moviments socials recorren a tàctiques i ideologies que provenen de fases anteriors, mentre que els moviments obrers s’intenten modernitzar en forma i discurs i s’intenten integrar als novíssims moviments socials que frenèticament van canviant amb l’evolució

...