Aristòtil

Aristòtil:

Nascut a Macedònia, a la cort d’Alexandre Magne (el seu pare era metge), és junt amb Plató un dels grans pilars de la concepció occidental que encara avui perdura. Després de traslladar-se a Atenes entra a l’Acadèmia Platònica, on s’hi estarà vint anys, fins la mort de Plató. Deu anys més tard, funda la seva pròpia Universitat, però degut a persecucions és obligat a marxar.

Filosofia aristotèlica:

Fins al segle XVII es considera l’aristotelisme com a filosofia dominant. Parla de tot (excepte de matemàtiques), i la seva obra és considerada la primera enciclopèdia del saber, ja que no només tracta molts temes, sino que els ordena i estableix les relacions entre els saber. Anadrònic de Roda reordena els textos d’Aristòtil i en fa una recopilació.

Comparació entre la filosofia aristotèlica i la platònica:

1. Ambdós coincideixen a dir que l’essència és el més important.

2. Per Plató l’essència existeix de forma independent (per ella sola: idea) mentre que per Aristòtil que per a conèixer-la cal que hi hagi coses que participin d’ella (lligada a coses: universal – allò que comparteixen totes aquestes coses concretes).

3. Plató considera que els sentits són menyspreables, mentre que Aristòtil defensa la seva funcionalitat a l’hora d’arribar a la idea.

Com troba els conceptes universals?

En lloc de pensar cap endins, busca el llenguatge. Mira de quines coses parlem, i veu que hi ha deu maneres de parlar-ne. Així, de qualsevol cosa se’n pot dir aquesta sèrie d’atributs:

• Atributs: Són ser però no poden ser-ho sino existeix una substància. És a dir, són sers en tant que atributs de les coses (només si hi ha alguna substància a la qual puguin atribuir). Temps, comparació, quantitat, activitat-passivitat, lloc, qualitat,...

• Substàncies (ousia): Aquella cosa concreta de la qual parles.

Tipus de substància:

Dins el ser hem de diferenciar la substància. Les altres coses són ser en tant que atributs d’aquestes substàncies. Aristòtil parla de dos tipus de substàncies:

• Substància primera (concreta): La única que existeix realment de manera autònoma, que podem captar a través dels sentits (Marta).

• Substància segona (essència): Aquella que elaborem a través de la raó, la forma o l’estructura per fer ciència (ésser humà).

Realment, la que existeix és la primera. La substància segona depèn de la substància primera de la mateixa manera que l’atribut depèn de la substància.

Exemple: Aquesta taula és una taula.

La realitat que jo veig i puc captar amb els sentits ; l’elaborada a través del treball racional.

Objectiu de la filosofia d’Aristòtil:

Obtenir coneixement sobre el seu objecte d’estudi (substància concreta). No hi ha coneixement si no hi ha, com a mínim, un lligam entre dues categories del ser. Si només existeixen realment les coses concretes, seran l’objecte d’estudi, és a dir, la NATURA. Per conèixer a aquesta, hem de saber com i per què canvia. Així doncs, és el primer en donar resposta al problema plantejat per Parmènides (no és possible passar de no-ser a ser i viceversa). Hi ha dues classes de canvi/dinàmica/moviment:

• Canvis substancials: Canvia la substància sencera, esdevé una substància completament diferent (naixement-generació; mort-corrupció). Per exemple, destruïm una taula i la transformem en prestatge.

• Canvis accidentals: La substància es manté, però se’n canvien els atributs (qualitat, quantitat, lloc,...). Per exemple, li canvio el color, la faig més petita, la canvio de lloc,...

Teoria de les causes:

Aristòtil considera important les causes dels canvis que pateixen les substàncies primeres. Hi ha 4 tipus de per què, d’explicacions:

1. Segons la matèria de la qual està formada la substància es produeix un canvi o un altre (El Pub s’incendia perquè està format bàsicament de fusta i de metall).

2. Substància segona (El fet que sigui un Pub és el que fa que algú l’incendiï).

3. Substància diferent (motor/a) que intervé per produir el canvi. Aquesta pateix algun canvi que provoca el de l’altra. Aquesta causa és doncs sempre anterior i externa al canvi, i es pot formar una cadena (si l’eficient és també una substància que està patint un canvi, també té per ella mateixa una causa eficient). Per exemple, un vidre s’escarda perquè una pedra (que s’ha mogut) l’ha esquerdat.

4. Finalitat que s’aconsegueix amb aquell canvi. Fa referència a una substància en el futur, a allò que s’espera obtenir.

...