Descartes
Enviado por ajoter7 • 14 de Mayo de 2014 • 10.558 Palabras (43 Páginas) • 157 Visitas
MEDITACIONS METAFÍSIQUES
Traducció i notes de Robert Veciana i Tormo
MEDITACIÓ PRIMERA
De les coses que hom pot posar en dubte1
Ja fa algun temps2 que m’he adonat que, des dels meus primers anys, havia admès un munt de
falses opinions com a veritables i que allò que he fundat des d’aleshores sobre uns principis 3
tan poc assegurats no podia ésser més que força dubtós i incert, de manera que em calia
endegar seriosament un cop a la vida la tasca de desfer-me de totes les opinions que havia
admès fins aleshores en la meva creença i començar-ho tot de bell nou des dels fonaments, si
volia establir alguna cosa ferma i constant en les ciències. Però, com que em semblà que
aquesta tasca era molt gran, m’he esperat a tenir una edat que fos tan madura que ja no se’n
pogués esperar una altra després en la qual jo fos més disposat a executar-la; això és el que
m’ho ha fet diferir tant de temps, que, en endavant, creuria cometre una falta si dediqués a
deliberar el temps que em queda per a actuar4.
[Plantejament general del dubte]
Ara, per tant, que el meu esperit5 és lliure de tota cura, que m’he procurat un repòs assegurat
en una solitud pacífica, m’aplicaré seriosament i amb llibertat6 a destruir totes les meves velles
opinions7 en general. Però no serà necessari, per a arribar a aquest objectiu, provar que són
totes falses, la qual cosa potser mai no arribaria a obtenir, sinó, com que la raó ja em
persuadeix8 que jo no he creure més les coses que no són del tot certes i indubtables, que
aquelles que ens sembla que són manifestament falses9, el mínim motiu per a dubtar-ne que hi
trobi serà suficient per a fer-me-les rebutjar totes. I per això no és necessari que les examini
d'una en una particularment, la qual cosa fóra un treball infinit, sinó que, com la ruïna dels
1El text llatí diu “De iis quae in dubio revocari possent”. El text francès ho tradueix literalment: “Des choses que l'on peut revoquer
en doute”. “Revocar” és lectura correcta en català, però gramaticalment és forçat dir “Revocar en el dubte”. Però notem que la
intenció cartesiana queda clarament reflectida amb el símil arquitectònic: el dubte tracta d’enderrocar les falses opinions i construir
el fonament indubtable de l’evidencia. És recurrent l’ús de la metàfora de la construcció en el vocabulari d’aquesta primera
meditació.
2 L'itinerari de la Meditació dedica molta atenció a la temporalitat com a condició de possibilitat de la meditació. En aquesta primera
plana cal assenyalar la precisa localització en el temps de la meditació com a exercici filosòfic: el dubte té un origen remot, la
infantesa, i un origen més proper, el moment de la decisió d’endegar l’operació metòdica del dubte, per a fonamentar -un cop a la
vida- el saber. Aquesta referència al procés temporal és recurrent. Veure «Discurs del Mètode», part IV, on trobem una exposició
resumida de la metafísica cartesiana.
Pel que fa a la infantesa, cal assenyalar una diferència important entre el que diu el text llatí i el que diu la traducció francesa:
“ineuente aetate” és traduït per -des deis meus primers anys-. L’expressió llatina té una ressonància clàssica: “l’edat inicial” és una
referència a la inconsciència deis nens, que encara no són homes. “L’escàndol de la infantesa” deis clàssics desapareix en el text
francès. H. Gouhier qualifica l’operació cartesiana “d’infanticidi”. Esdevenir l’home, en la tradició llatina, és eliminar l'infant. (vid. «La
pensée métaphysique de Descartes», Vrin, Paris, 1937.
3 Principis assegurats: La Meditació és “metafísica” amb un sentit molt precís. És la Filosofia Primera, o recerca del fonament. Tot i
no ésser una “Metafísica” en el sentit aristotèlic, sí en comparteix el caràcter de “Philosophia Prima”.
4 Hem assenyalat a la introducció que la separació teoria/praxi i el temps limitat d’acció de l’home que medita son pressupòsits del
dubte, i com a tals, Descartes no els argumenta, sinó que estan “donats” en si mateixos.
5 La moderació de les passions és un altre pressupòsit indefugible. Només en una situació de separació de la immediatesa de la
pulsió passional, és possible que l’home, feble i fal·lible, pugui plantejar-se l’exercici filosòfic.
6 La llibertat de l’esperit també és pressuposada. La separació entre enteniment i voluntat, meditada i teoritzada en el transcurs de
la Tercera Meditació, també és una condició de possibilitat de la Meditació.
7 La “vetus opinio”, les velles opinions. La filosofia és en Descartes essencialment crítica. Això significa que en el transcurs de la
recerca l’home que esdevé filòsof no troba -noves opinions», no inventa, per dir-ho així. El filòsof és l’home que s’ha aclarit tot
discriminant les opinions certes de les falses, en l’exercici crític del dubte, fet -un cop a la vida-, en superar la feblesa del seu
esperit, la seva mandra. Però la filosofia s’exerceix críticament en l’examen d’allò rebut com a opinió, la tradició, l’ensenyament, la
-cultura-, que, purificat del prejudici i la creença, esdevé ciència.
8 “ratio persuadet”: la raó em persuadeix, el dubte és un exercici racional. Tot i que fins a la segona meditació no dirà Descartes
que l’essència de la natura humana és el pensament, “ego sum, ego existo.....sum igitur praecise res cogitans” (A.T. VII,27), “no
sóc, parlant amb precisió, més que una cosa que pensa* (A.T. IX, 21), aquesta primera noció és descoberta -en passat-: si
m’adono que sóc alguna cosa és perquè -Jo era- (A.T. IX, 19), malgrat el dubte, precisament el subjecte racional d’aquest dubte a
qui la raó persuadeix.
9 Cal aclarir el sentit d’aquesta frase: “jo no haig d’impedir-me menys acuradament creure les coses que no són completament
certes i indubtables, que aquelles que ens sembla que són manifestament falses”, és a dir, que cal que tingui amb les coses que no
són completament certes i lliures de dubte, la mateixa actitud de negació que tinc envers les coses que ja sé que son obertament
falses. Aquesta actitud és el que s’ha anomenat el “segon nivell del dubte”: assimilar el probable al fals. Però només en l’àmbit
teòric. En l’àmbit de la praxi, de la moral, cal procedir inversament,
...