Fedó, Plató

Dels primers filòsofs no ens queden sinó escassos fragments de les seves obres. De Plató han quedat amb tota probabilitat tots els seus Diàlegs, conservats acuradament a la biblioteca de l'Acadèmia. La majoria tenen Sòcrates com a protagonista, i encara que tan sols els primers reflecteixen el pensament socràtic, expressen sempre la manera de filosofar de Sòcrates: una manera de filosofar en companyia d'altres, una indagació contínua, un sistema mai tancat. Resulta absolutament impossible saber si l'ensenyament oral de Plató a l'Acadèmia, allò que s'ha anomenat “doctrines no escrites de Plató”, coincideix totalment o no amb la doctrina dels Diàlegs.

El text proposat pertany a l'obra Fedó de Plató, que és un dels seus diàlegs de maduresa (385-370 aC.), diàlegs fonamentals on la teoria de les Idees serveix de rerefons per a tots els temes. El Fedó succeeix a la presó, on Sòcrates espera tranquil·lament la mort i dialoga sobre la immortalitat de l'ànima i la filosofia. Podem afirmar que el fragment proposat pertany a l'etapa creativa del pensament de Plató, en la qual elabora el nucli fonamental del seu pensament.

“Fue el discipulo más importante de Sócrates y quien transmitió a la posteridad el mejor retrato de su maerstro. Sus contemporáneos le llamaban “el príncipe de la filosofia”. Platón nació en 427 a.C., en el quinto año de la guerra del Peloponeso. Pertenecia a una de las familias más distinguidas y opulentas y su padre se enorgullecía de descender del último rey de Atenas”.1

Plató va nèixer en el context polític de la crisi de la polis d'Atenes, on abans era una ciutat amb independència política, amb una forma de govern democràtica i amb una hegemonia militar de la zona front a Esparta.

Plató és el primer que duu a terme un sistema filosòfic complet. També és el primer que ens parla d'ontologia com a ciència que estudia l'ésser humà. En el seu corpus d'obres també hi trobem teories sobre epistemologia, antropologia, ètica, moral i política. Cal destacar que va rebre influències de; Parmènides, Pitàgores i Sòcrates. De Parmènides utilitzà la seva teoria en què “tot permaneix, res canvia”; de Pitàgores en va rebre les matemàtiques i així, la teoria de la transmigració de les ànimes; i, finalment, del que va rebre més influència fou de Sòcrates, en l'universalisme moral o l'intel·lectualisme moral com a exemples.

El fragment proposat tracta de la teoria de la reminiscència i de la teoria de la immortalitat de l'ànima. La reminiscència pertany a l'epistemologia platònica, és el que, en certa manera “ha de dur a terme la part racional de l'ànima” per conèixer la vertadera veritat; “...dius que aprendre no és, en el fons, altra cosa que recordar” (lín. 1-2, del fragment). Aquesta és una de les idees fonamentals del text, l’altra, és que l’ànima ha de ser immortal, perquè si no, com podríem explicar que l’ànima recorda si no és que ja ho ha conegut en un temps anterior? Com podem veure en el text: “és forçós que en temps anterior hàgim après allò que ara recordem” (lín. 2-3 del fragment). Així és que aquestes dues idees fonamentals del text tenen una relació de necessitat: la immortalitat de l’ànima és necessària per afirmar la reminiscència.

En el diàleg intervenen Cebes, Símmies i Sòcrates. Cebes exposa aquesta connexió necessària entre la reminiscència i la immortalitat de l’ànima en el primer paràgraf, repetint la teoria que ha defensat Sòcrates, el personatge que utilitza Plató per defensar les seves pròpies idees. Cebes argumenta que “si la nostra ànima no existís en cap altre lloc abans d'arribar a existir en aquesta forma humana”(lín. 3-4 del fragment). Això fa referència al dualisme ontològic que planteja Plató ja que “el lloc” que menciona Cebes, és el món intel·ligible, el món on habiten les idees abans de caure presoneres dins un cos (Fedre). Després de que Simmies es demani irònicament sobre el significat del que s'havia dit anteriorment, Cebes demostrarà que l'ànima és immortal perquè a qualsevol home, si se li va demanant les coses bé, “interrogats els individus, si es fa bé” (lín 8 del fragment), són capaços de respondre correctament, és a dir, que si se’ls dirigeix bé la pregunta recorden perfectament la resposta, i això no seria possible “si en ells no hi hagués ciència i conceptes correctes”(lín 9-10 del fragment). És a dir, l'ànima és immortal, per que si no ho fos no serien capaços de recordar.

Per poder analitzar la tesi fonamental del text (la reminiscència), cal tenir en compte, per una part, la teoria de les idees i, per tant, el dualisme ontològic, i per altre part, la teoria sobre l'ésser huma. Sobre la primera, cal dir que les idees platòniques són essències, és a dir, “allò que fa que una cosa sigui el que és”. Però aquestes essències no existeixen en les coses l'essència de les quals són, sinó que existeixen separades de les coses particulars. Són entitats que tenen existència real i independent: cada idea és una “substància” (ousía), una cosa que existeix en sí com una realitat transcendent2 i no immanent a les coses. Així doncs, la teoria implica una duplicació del món: d'una banda, el món sensible de les coses particulars; d'altra banda, el món intel·ligible de les idees. El món sensible és un món fugaç, dominat pel canvi continu (Heràclit); i les coses particulars, que no tenen en si una essència pròpia, estan mancades de consistència.

...