La filosofía moderna.

1. La filosofia moderna

Entre el segle XV i XVI, es produeix una revolució científica a Europa, aquesta el que implica és un plantejament nou pel que fa a les veritats i els mètodes de coneixement. Es produeix un canvi en la perspectiva pel que fa a l’home, que passa a ser el centre d’interès (humanisme) i en que les veritats religioses i les institucions religioses seran qüestionades.

En aquest context la filosofia vol participar en aquesta revolució, i tindrà com objectiu fomentar-se a si mateixa, fer-se més científica, és a dir, més rigorosa ja que fins el moment a les universitats les reflexions filosòfiques eren només divulgacions.

La reflexió filosòfica passarà a ser la interessant, perquè per aconseguir un bé religiós primer de tot ens cal reflexionar sobre el propi coneixement i en concret sobre quins mètodes són els que ens proporcionen saber.

Les dues corrents epistemològiques que apareixen són el racionalisme per Descartes i l’empirisme per Locke.

• El racionalisme com a corrent defensa que la raó és el instrument clau per assolir el coneixement,en aquest sentit rebutja els sentits perquè són insuficients i ens poden enganyar. Per els racionalistes les veritats matemàtiques seran aquelles de referència, les absolutes i el mètode matemàtic que és el deductiu que ens oferirà veritats segures. En aquest sentit els racionalistes donen un gran poder a la racionalitat humana i per tant a les idees innates.

• Per altra banda els empiristes defensen que el coneixement sobte a partir de l’experiència i després s’utilitza la raó com a instrument.

1. Teories del coneixement (epistamologia gnoseologia)

Els segles XV I XVI amb aquesta revolució científica, en l’àmbit de la filosofia, va néixer la necessitat de buscar noves certeses . Una de les qüestions que prendrà més rellevància, serà defensar una idea que es defensava durant tota l’edat mitjana, que era considerar que la realitat era equivalent a la representació mental que el subjecte tenia.

Realitat = Representació mental (idees)

Es qüestiona si la realitat es equivalent a la representació mental s’ha d’apendre a partir d’aquesta.

Davant aquest dubte, els autors reflexionaran sobre la manera que tenim per arribar a saber allò que sabem, és a dir, que es reflexiona sobre el mètode.

En aquest context Descartes comença a reflexionar sobre el mètode de coneixement, es posiciona en el costat contrari de que es crea en aquells moment, és a dir, segons la tradició aristotelico-tamista, segons la qual cal diversitat de mètodes, en tant que la realitat és diversa. En contra d’aquesta visió Descartes defensa que s’ha de trobar un mètode, la unitat del mètode, ja que si la raó és l’eina de coneixement i la raó és la mateixa per tots si bé es pot aplicar a diferents objectes d’estudi, hi ha d’haver una sola manera d’utilitzar-se.

El mètode:

Descartes defensa que el millor mètode que existeix per les certeses que ens aporten és el mètode matemàtic, és a dir el mètode deductiu.  Segons Descartes les matemàtiques ulitilitzen un mètode eficaç, per tal d’anar troben realitats segures o inqüestionables. Per tant, el mètode deductiu s’ha d’aplicar a la filosofia per fer-la més rigorosa.

Aquest mètode consisteix en extreure veritats a partir d’una veritat evident, com un axioma matemàtic.

El mètode està dividit en 4 regles cartesianes (evidència, anàlisi, síntesi, enumeració).

Evidència: Aquesta regla consisteix en la captació intel.lectual d’una primera veritat que sigui indubtable i evident. Aquesta primera veritat es capta a través de la intuïció intel.lectual, és a dir, sens ha de presentar a la ment de manera immediata.

Aquesta veritat, ha de ser una veritat evident però sobretot ha de ser necessàriament clara i distinta (no confusa), sens ha de presentar tal i com és, que sigui completament diferent a les altres. Descartes ens diu que per arribar a aquesta, cal evitar la percepció i els prejudicis.

Anàlisi: Consisteix en dividir l’estudia fer, en diferents formes més simples per resoldre les dificultats de manera més fàcil, quan el problema a resoldre, no m’ofereix una resposta evident.

Síntesi: Consisteix en ordenar de manera més simple a més complexa els pensament,és a dir, anar des d’aquells pensament més evident al coneixement més complex.

Enumeració: Descartes ens diu, que finalment cal fer una revisió per tal de no deixar res sense estudiar, per tal d’assegurar-nos que hem fet el procés correctament i per tant garantir la validesa del procediment.

Aquestes 4 regles es configuren en dos grans passos. Primer la intuïció ontel.lectual (evidència) i el segon la deducció racional (anàlisi, síntesi i enumeració).

Trobem distintes meditacions:

Descartes posa en pràctica el seu mètode i el primer que ha de fer és trobar una primera veritat que se’ns presenti de manera immediata a la ment i que sigui claria i distinta, és a dir, que no admeti cap mena de dubte

Per trobar aquesta primera veritat Descartres dubte, s’inicia en el camí del dubte. El propi dubte és el mètode per trobar la veritat indubtable, per aixó diem que es metòdic.

Una cosa és utilitzar el dubte com a mètode i l’altre és el dubte escèptic, que ès dubtar del coneixement quan ell ja té el procés de coneixement.

Ell al ser racionalista és optimista epistemològic, per tant creu en la possibilitat de coneixement.

Aquí Descartes inicia 4 motius de dubte:

 En primer lloc dubtarem del coneixement sensible, allò que ens arriba a través dels sentits, moltes vegades aquests ens poden enganyar. Els sentits no sempre mostren la realitat tal i com és. Dubtem de tot allò que ens arriba a través dels sentits.

...