Estat absolutista

L'estat modern va ser un nou tipus d'estat que va sorgir cap a finals de l'edat mitjana i que va significar el punt d'inici d'un nou període històric, l'edat moderna, durant els segles XVI, XVII i XVIII. Aquest nou estat es basa en el retorn del poder al rei, amb el suport de la nova classes social, la burgesia, per protegir els seus negocis. Aquesta nova etapa significa la implantació de les monarquies absolutistes, basades en la unificació del poder territorial.

Però per veure els canvis que es van produir amb l'estat modern, cal repassar quines eren les condicions que es tenien anteriorment. L'edat mitjana va ser el període de la història que es va produir des de la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident, segle V, fins a aproximadament el segle XV, amb la caiguda de Constantinoble. Aquesta etapa també és coneguda com "l'època fosca", perquè va suposar l'estancament de l'art, la literatura, la ciència o la tecnologia. Les característiques principals d'aquesta època van ser el sorgiment del feudalisme o sistema feudal com a nou sistema socioeconòmic, on el poder del rei s'havia debilitat amb la desintegració de l'imperi Carolingi, els quals van cedir poders als nobles per assegurar-se la seva lleialtat. El feudalisme es basava en una relació de vassallatge entre el senyor de les terres i els homes que la treballaven a canvi del pagament d'un impost. Per tant el poder central, que fins al moment estava en mans del rei, desapareix i es fragmenta en diversos feus, el qual cadascun tenia les funcions pròpies d'un estat, el qual depenia econòmicament de l'agricultura, deixant de banda la vida urbana. L'església catòlica es va consolidar amb el màxim poder religiós, però també social i polític. El feudalisme va aconseguir la màxima esplendor durant els segles XI, XII i XIII.

A partir d'aquest moment, el feudalisme va començar la seva decadència, com a conseqüència de la caiguda del poder dels senyors, el creixement i consolidació del poder reial, a més de l'aparició de la burgesia i amb ell el comerç en les ciutats. Aquest procés d'expansió i creixement econòmic que es va produir en els diferents regnes europeus van comportar transformacions molt importants en la política i la societat, que es va veure reflectit en el creixement i desenvolupament de les ciutats i el comerç. Aquesta etapa va acabar finalment l'any 1453, amb la caiguda de Constantinoble, lligat amb l'inici del Renaixement a Europa, que va donar lloc a una nova època.

El territori italià sempre ha estat un cas a part d’estudi de la seva història. La seva situació geogràfica, envoltada pel mar mediterrani, i per tant amb connexions directes amb Àfrica però també amb Àsia, que van afavorir el creixement de les ciutats portuàries del nord de la Península. A més la serralada dels Alps, que delimita el territori pel nord, feia difícil l’accés per via terrestre, a les possibles invasions de territoris estrangers. Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident el territori d’Itàlia va quedar en mans dels nous poder que havien aparegut a Europa, que van governar de forma alterna el territori italià, des de llombards, els gots i teutons, que van acabar dividint en territori en múltiples zones de poder, que encara avui en dia en queden restes de la seva influencia. Els primers invasors van ser els alemanys, seguit pels ostrogots, amb Teodric que va construir un imperi fins que aquest va ser derrotat pels Llombards, que estaven situats al nord d’Itàlia, mentre que en el sud, bizantins, àrabs i normands anaven augmentant el seu poder; al centre, però es van consolidar els estats cristians amb l’ajuda dels francs, a canvi el Papa va nomenar a Pipí I el Breu com a rei, i el seu fill Carlemany es va convertir en emperador del Sacre Imperi Romà. Finalment, quan Otto I va ser coronat com emperador d’Alemanya, va fer caure Itàlia dins el seu imperi, quedant així dividit aquest territori en tres zones força diferenciades. Al nord, va passar a mans del Sacre Imperi, en centre van quedar els estats Pontificats al capdavant dels quals estava el Papa, i finalment al sud, més desemparat, va anar passant de mans de la corona d'Aragó (Espanya) i la dinastia dels Anjou (França).

La bona relació entre el Papa i l'emperador es va veure trencada ràpidament quan l’Imperi va intentar, en diversos moments, imposar el seu poder imperial i unificar així tot el poder. El primer intent va ser de la mà de Frederic I, el qual finalment amb el tractat de Pau de Constança (1183), l’emperador dóna la llibertat urbana al nord d’Itàlia a canvi del reconeixement del seu poder. Però amb el pas dels temps els enfrontaments es van tornar a produir, provocant una alteració del poder al territori Itàlia. En aquestes disputes s’enfrontaven els gibelins, els quals donaven suport al poder del Papa, i els güelfs, que defensaven el poder de l'emperador. Malgrat estar sota el poder de l'Imperi Romà Germànic, el nord d’Itàlia van sorgir petits estats independents, com ara la República de Venècia i Gènova, o ciutats com ara Milà o Florència, entre altres, les quals cada cop estaven incrementant el seu poder gràcies al comerç i la indústria, que van permetre al nord d’Itàlia un increment i fortalesa de la seva economia, a més de l’augment i consolidació de la burgesia com a nou estament social. Aquestes ciutats cada com tenien més riquesa, el creixement de la burgesia va permetre el desenvolupament dels estats d’aquestes ciutats, conegudes com a ciutat-estat. Els continus enfrontaments entre el Papa i l’emperador van afavorir el creixement independent de les ciutats, cansats de les demandes d’uns i altres, per tant en el nord de la península es produeix una nova forma de governs, la comuna, el qual es basa en petites repúbliques però la inestabilitat política va fer que el poder cada cop anés quedant en mans de les famílies més riques de cada ciutat, les quals utilitzaven la seva riquesa per establir un poder hereditari i quedes així el govern del territori en les mateixes mans, basat també amb les relacions matrimonials, com ho van ser els Mèdici o Visconti, entre altres. En altres territoris però van sorgir i seguir altres formes de govern, com la parlamentària a la ciutat de Venècia.

Un dels últims intents de l’imperi per imposar el seu poder va ser de la mà de Frederic II dels Hohenstaufen, el qual havia aconseguit implantar el seu poder al sud d’Itàlia sotmetent aquest territori a la monarquia i un complex sistema burocràtic que va permetre aconseguir una estabilitat i prosperitat al sud, que va fer creure a Frederic II que també podria realitzar la mateixa acció a la resta de territori, imposant així un govern unitari. Frederic II, amb la continuïtat del seu fill Manfred, van dissenyar un projecte d’un Estat reial, dividit en províncies, dirigits per capitans generals anomenats per l’emperador. Però l’oposició del Papa i la superioritat econòmica i social del nord d’Itàlia van fer recular la conquesta, quedant així lliures pel seu propi desenvolupament polític com a ciutats. Per tant el final de l’edat mitjana, Itàlia es troba en una situació caòtica, fragmentació política amb un gran nombre d’estats independents, que feien difícil l’estabilitat tenint per un costat, al nord les ciutats-estat, les quals van ser una forma de govern que van continuar fins a l’edat moderna; al centre els Estats Pontificats que cada cop està més debilitats i descontrolats a causa del trasllat de la seu papal a Avinyó, i al sud que durant el segle XIII està en mans de la Corona d’Aragó, per posteriorment, l’any 1268, passa als Anjou, i després es divideix el poder entre Sicília que es queda dins la Corona d’Aragó i Nàpols en mans de la dinastia dels Anjou.

...