HISTORIA DEL DRET

IUS COMMUNE = DRET ROMÀ DE JUSTINIÀ (Corupus Iuris Civilis) + DRET CANÒNIC (conciliar vs pontifical) + DRET FEUDAL + GLOSSADORS I COMENTARISTES.

Apareix en la Baixa Edat Mitjana → concepció objectiva del dret dels glossadors.

Orígens → Universitat de Bolonya i escoles de glossadors i comentaristes amb el redescobriment i la reutilització del Corpus Iuris Civilis s.XI al que se li dóna un caràcter gairebé sagrat perquè contenia la ratio scripta (raó escrita), era una traducció legal del dret natural cristià feta pel catòlic emperador Justinià.  → s’estudia científicament i autònomament el dret per part dels glossadors. Els glossadors per crear aquest ius commune van començar a formular per escrit una sèrie de textos/apunts inserits dins del CIC.

s.XV-XVIII→ ius commune tardà:

• Mos italicus = ja no importa l’anàlisi exclusiu dels textos, sinó que el que volen és poder solucionar conflictes reals.
• Mos gallicus = crítica històrica als textos de Justinià per tal de relativitzar-los (estan passats de moda)
• Iusnaturalisme = a través de la raó és pot posar per escrit el dret natural que es transforma en dret positiu.

Ius commune a Castella:

El ius commune a Castella arriba amb Alfons X, el qual porta a terme una política legislativa basada en la unificació jurídica, modernització i renovació de les fonts normatives, reivindicació del monopoli legislatiu del monarca, innovació del contingut del dret castellà introduint els conceptes del ius commune.

• Fuero Real → recull dels furs municipals i del Liber. Basat en el iuscentrisme polític (el dret positiu humà se subordina al dret natural) i en el ius commune.
• Partidas → cultura jurídica del ius commune; constitueix la versió castellana d’aquest i el manifest de la incorporació de Castella a la cultura jurídica europea.

Joan I i Joan II seguiran una tendència de monarquia absoluta i de decisionisme cada vegada més marcat. Joan II declara que la seva pragmàtica (decisió del monarca fora de corts) té el mateix valor de llei, invoca el seu poder reial absolut i el estar per sobre de tot. Rebuig a la monarquia corporativa que donava protagonisme als estaments socials i que el rei també estava subjecte a la llei. Contradicció: acceptar les Partidas i el ius commune implica acceptar la visió corporativa i cristiana de la societat i del dret i per tant la visió d’una monarquia sotmesa al dret.

• Llei de Toro 1505 → nou ordre de prelació de les fonts (furs municipals, Partidas, mecanisme rescriptal). Tot i així la el ius commune continuarà complint la seva funció interpretativa i integradora. Davant la tendència de la monarquia castellana a l’absolutisme, la doctrina va trobar la seva via principal d’expansió i d’actuació en la legalitat fixada per la Llei primera de Toro, que comentava i interpretava precisament, segons el ius commune, el cos legal de l’ordenament jurídic castellà.  

Catalunya:

Crisi del poder comtal la primera meitat s.XI que dóna lloc al triomf radical a Catalunya de la concepció subjectiva del dret vinculada al teocentrisme polític altmedieval → societat senyorial i feudal.

Recepció del dret comú a Catalunya definitiu al s.XII.

Jaume I el 1243 va aprovar una disposició segons la qual no s’admetia en cap cort judicial un advocat que al·legués algunes lleis del dret comú, atès que els costums i els usatges eren suficients i abundants per a resoldre totes les qüestions. A les corts de Barcelona de 1251 es prohibia que en les causes seculars es consideressin o s’apliquessin les disposicions del Liber i les dels drets civil i canònic. Tot i així per via consuetudinària, judicial i doctrinal es podia continuar aplicant el dret comú que tanmateix era prohibit en l’àmbit legal.

La cort de Barcelona del 1283 va establir la constitució política de la monarquia corporativa de base territorial, basada en el iuscentrisme polític i el pactisme jurídic.  La unitat política de Catalunya queda encarnada en la institució de les corts, que és l’assemblea legislativa integrada pel rei i pels representants dels estaments aristocràtics, oligàrquics i dirigents de la societat (noblesa, eclesiàstics i burgesos). El seu poder fonamental és el de crear la llei general, justa i vinculada al dret natural cristià.

El 1413 s’inicia el moviment compilatori català, dirigit a fixar en un llibre el dret general català dispers per a evitar-ne la ignorància i per a establir-ne l’aplicació obligatòria en tots els tribunals catalans → en un llibre els usatges de Barcelona, les constitucions de Catalunya i els capítols de corts vigents, seguint l’ordre dispositiu de la matèria legal emprat pel codi de Justinià i l’ordre cronològic. Aquest ordre limita l’eficàcia expansiva del ius commune mitjançant el dret general català. Ara tot el dret general de Catalunya quedava contingut en uns quants llibres de lleis.

El 1599 a les corts de Barcelona s’aprova una constitució que estableix l’ordre de prelació de les fonts del dret català que serà vigent fins el 1716. → Usatges de Barcelona, constitucions i capítols de cort, i altres drets del Principat i dels comtats. Com a dret subsidiari de primer grau s’aplicarien les disposicions del dret canònic i, com a dret subsidiari de segon grau, les disposicions del dret civil i la doctrina dels doctors (jurisprudència judicial). Es prohibia l’equitat judicial lliure. Aquest ordre de prelació accepta directament el ius commune com a dret subsidiari de primer, segon i tercer grau. En el ius commune la primacia del dret canònic ratifica la vigència del iuscentrisme polític a Catalunya.

s.XVIII → pas de la tradició a la força de la raó gràcies a l’observació de les lleis físiques de la natura. L’home no necessita explicacions divines, només la raó → iusnaturalisme racionalista i antropocentrisme. Fe en el dret postitiu i en el legislador ideal. Drets de l’home i del ciutadà.

Incorporació formal dels drets propis (iura propria) als plans d’estudis universitàris ocupant el lloc del ius commune (manca de seguretat jurídica i de legitimitat).

Revolucions liberals i Codificacions → suposen la transformació i desaparició del sistema feudal. La persona assoleix una enorme seguretat jurídica. Són lleis per raó de matèria, no són compilacions.

...