HISTÒRIA D'ESPANYA

Tema10: La crisi del sistema de la Restauració (1898-1931)

1. El reformisme dinàstic.

1.1. El fracàs del primer govern regeneracionista.

El 1899 la reina Maria Cristina va anomenar president del govern a un nou líder conservador, Francisco Silvela. Aquest govern va impulsar una política reformista i va donar entrada a algunes figures alienes a la política anterior, com el general Camilo Polavieja i el líder del conservadorisme català Manuel Duran i Bas.

Els nous impostos del ministre d’Hisenda Raimundo Fernández Villaverde van originar una forta protesta a Catalunya (IX-1899): el Tancament de Caixes. El govern va empresonar els morosos, va suspendre garanties constitucionals a Barcelona durant 17 mesos i va declarar l’Estat de Guerra. En desacord, Duran i Bas i Polavieja van dimitir.

El Tancament de Caixes significà el trencament entre les elits catalanes i els partits dinàstics.

1.2. Les reformes de Maura i Canalejas.

A la primavera de 1902, quan va fer els 16 anys, va pujar al tron Alfons XIII. L’any 1903 va arribar al capdavant del Partido Conservador Antoni Maura, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas en el Partido Liberal. Era la generació de polítics regeneracionistes.

El 1904, el conservador Maura esdevingué cap del govern i impulsà un projecte, la ‘‘revolució des de dalt’’, que defensava la reforma del sistema polític des del govern per impedir una revolta popular. El seu segon govern (1906-1909) va promulgar una nova Llei electoral (1907), que va fer més difícil el frau electoral. També va intentar d’atreure cap al règim el catalanisme moderat i es signaren acords amb la Lliga Regionalista per dotar d’autonomia els ajuntaments i les diputacions (Projectes de reforma de l’administració local).

El govern de Maura va aprovar algunes lleis socials, com del descans dominical, i creà l’Instituto Nacional de Previsión (1908), dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures per reactivar la indústria i l’agricultura. Però fou intransigent en el manteniment de l’ordre públic, especialment durant la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La repressió que va seguir la revolta impulsà una campanya de protesta (‘‘Maura, no’’) que va fer caure el govern conservador. Divisió dels conservadors entre conservadors i mauristes.

El 1910, José Canalejas formà un nou govern liberal, que aprofundí la separació de l’Esglèsia i l’Estat. La Ley del Candado (1910) limità l’establiment de nous ordes religiosos.

En política social, es va substituir l’impost de consums per un de progressiu sobre les rendes, que va provocar la protesta de les classes benestants. Per la Llei de lleves (1912) feia obligatori el servei militar i suprimia la redempció en metàl•lic. S’inicià la negociació d’una Llei de Mancomunitats, que possibilitava la unió de les diputacions provincials catalanes per fer-se càrrec de la gestió d’alguns serveis públic. L’assassinat de Canalejas, l’any 1912, va posar fi al seu projecte renovador. Divisió dels liberals entre liberals, liberal-demòcrates i esquerra liberal.

3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909)

3.1. La consolidació de la Lliga Regionalista.

La Lliga era el partit hegemònic a Catalunya. El seu ideari, definit per Enric Prat de la Riba a La nacionalitat catalana (1906), reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia, però es mostrava disposat a intervenir en la política espanyola per modernitzar i descentralitzar l’Estat. Els seus dirigents principals foren Enric Prat de la Riba, responsable de la política catalana (‘‘Catalunya endins’’), i Francesc Cambó, portaveu dels interessos catalans a Madrid (‘‘Catalunya enfora’’). El nou partit s’enfrontà l’expansió del republicanisme lerrouxista.

La crisi esclatà el 1904 arran de la visita d’Alfons XIII a Barcelona, quan un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, no obeïren els acords del partit de boicotejar la visita reial. La direcció del partit aprovà la seva actitud, la qual cosa va empènyer el sector més crític a abandonar aquesta formació i a fundar-ne una de nova de caire republicà.

3.2. La coalició Solidaritat Catalana.

El moviment solidari.

El rebuig a la Llei de jurisdiccions va gestar un moviment de reafirmació del catalanisme. Aquest fou l’origen de Solidaritat Catalana (1906), una coalició electoral que aplegava totes les forces catalanes (des dels carlins fins als republicans federals passant per la Lliga), llevat dels partits dinàstics (conservador i liberal) i dels lerrouxistes.

Al 1907 els solidaris van obtenir un gran triomf en les eleccions per a les diputacions, que es va repetir a les generals, en les quals van fer-se amb 41 dels 44 escons en pugna.

La crisi de Solidaritat.

Les discrepàncies entre els diferents partits que formaven la coalició van originar el seu trencament. El primer factor de discòrdia fou el Projecte de reforma de l’administració local del conservador Antoni Maura, que els membres de la Lliga volien negociar amb Madrid.

Els fets de la Setmana Tràgica l’any 1909 van acabar de dispersar el moviment solidari ja que la Lliga va acceptar la repressió i els republicans van criticar l’actuació governamental.

3.3. El catalanisme d’esquerres.

Els escindits de la Lliga el 1904, dirigits per Lluís Domènech i Montaner, van fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906) un partit nacionalista, democràtic i republicà, amb incidència electoral escassa, però un notable activisme des del diari El Poble Català. Va promoure el sindicat Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI).

La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a l’apropament entre els republicanes d’esquerra, que el 1910 van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Però la posterior aliança de la UFNR amb el Partit Radical de Lerroux, el Pacte de Sant Gervasi, va desagradar els electors. La desfeta electoral va provocar la crisi i la desaparició de la UFNR l’any 1916.

3.4. L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona

El conflicte al Marroc

La conferencia de Algesires (1906) i el posterior Tractat Hispanofrancès (1912) van establir un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li va correspondre el territori del Rif. L’interès espanyol es basava en els possibles beneficis econòmics, però sobretot en el desig de restaurar el prestigi de l’exèrcit, enfonsat després del desastre de Cuba.

La presència espanyola es va veure contestada pels

...