La construcción del estado franquista en frances

TEMA11: LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT FRANQUISTA (1939-1959)

→ LA CONFIGURACIÓ POLÍTICA DEL RÈGIM FRANQUISTA

• La fi de la Guerra Civil amb la victòria de Francisco Franco va donar pas a una nova etapa política.
• La legalitat republicana va ser abolida a tot el territori espanyol i es va instaurar un nou règim polític: una dictadura, que coneixem com a franquisme.
• Aquest nou règim polític es va començar a instaurar mentre durava la guerra a les zones dominades per l’exèrcit franquista.
• En aquestes zones s’establia una estructura política absolutament jerarquitzada, que es caracteritzava per la supressió de tot tipus de llibertats i la designació arbitrària dels càrrecs polítics, que actuaven amb duresa contra tots els que no compartien les idees oficials.
• Les noves autoritats tenien identificats els principals enemics: el marxisme, el separatisme, el liberalisme, la democràcia i una suposada conjura judeo-masónica que, segons els governants, era l’origen de tots els mals d’Espanya.

EL RÈGIM DICTATORIAL

• El mes de setembre del 1936, Franco va ser designat Generalísimo de las Fuerzas Nacionalies de Tierra, Mar y Aire, i cap de govern de l’Estat.
• D’aquesta manera, acumulava es principals càrrecs: cap de l’estat, de l’exèrcit i de la Falange, únic partit legal i base política del Movimiento Nacional.
• L’estructura política es va anar creant poc a poc i no hi havia una divisió de poders, sinó que Franco estava al capdamunt de tots.
• El poder legislatiu estava en mans de les Cortes Españolas, formades per procuradors, elegits directament per Franco, aconseguien el càrrec perquè formaven part del Consejo Nacional de la Falange o perquè tenien altres càrrecs com alcaldes o membres d’institucions oficials, tots partidaris de la dictadura.
• El poder executiu era controlat directament per Franco, qui presidia les reunions i designava i destituïa els ministres.
• A més, Franco també controlava el poder judicial amb la tria dels membres del Tribunal Suprem.

LA LEGISLACIÓ FRANQUISTA

• Franco no va tenir pressa a concretar el seu règim polític, preferia no definir-lo gaire perquè així exercia amb més facilitat el poder.
• El 1938 s’havia aprovat el Fuero del Trabajo i la Ley de Prensa, el 1942 la Ley Constitutiva de las Cortes, i el 1945 la Ley de Referendum Nacional i el Fuero de los Españoles, un document que recollia els drets dels súbdits de l’Estat.
• El 1947, Franco va fer que les Corts aprovessin la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado, que va sotmetre a referèndum.
• Aquesta consulta popular va ser totalment manipulada per forçar la participació i adulterar els resultats.
• La llei definia Espanya com un regne que a la llarga restabliria la monarquia en la persona que Franco decidís.
• El 1958 es va aprovar una altra norma important, la Ley de Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, que ratificava les bases polítiques del règim.

→ EL PAPER DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA

• Durant la Guerra Civil, l’Església s’havia identificat amb el bàndol franquista, amb fets com la carta pastoral col·lectiva signada per la majoria de bisbes a favor dels militars rebels.
• L’Estat va declarar la religió catòlica com a única oficial, i l’Església participava en tots els àmbits de la vida social i cultural.
• Primer de tot es va posar en pràctica una política de reconstrucció d’edificis religiosos destruïts durant la guerra.
• A més, van tractar de recristianitzar la societat, i per això es duien a terme diferents actes religiosos als carrers com les comunions massives, actes de predicació a la via pública i grans processons.
• També era important la intervenció dels religiosos en el procés repressiu dels dissidents, i els informes dels capellans podien ser decisius en contra dels sospitosos contraris al règim.
• La relació entre el poder polític i l’Església era molt intensa i va donar lloc a la doctrina del nacionalcatolicisme, doctrina que identificava els objectius de l’Església catòlica amb el règim franquista, de manera que la religió catòlica era l’única manera possible d’entendre la vida política tradicional espanyola.
• L’estat sufragava les activitats eclesiàstiques i va cedir a l’Església un gran protagonisme en l’ensenyament.
• A més, molts bisbes van prendre part en la política i participaven en diversos organismes com ara les Corts.
• Es va celebrar el Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona el 1952, el que va ser una autèntica demostració de força de l’Església.
• L’any 1953 es va signar el concordat entre Espanya i la Santa Seu, text que regulava les relacions entre Espanya i el Vaticà i que corroborava la situació de privilegi que l’Església tenia.
• A més, l’Estat es comprometia a finançar les activitats de l’Església a canvi que Franco pogués participar en l’elecció dels bisbes.

→ LA REPRESSIÓ

• El nou règim va desfermar una duríssima repressió sobre els vençuts, de manera que l’objectiu de la dictadura franquista era sotmetre els derrotats i aniquilar la menor discrepància.
• Depuracions, judicis, execucions i camps de treball forçat van ser els mitjans de repressió més habituals.
• El 1939 es va promulgar la Ley de Responsabilidades Políticas, que declarava il·legals activitats que quan es van fer era perfectament legals i s’acusava a les persones de rebel·lió militar, quan el que havien fet era defensar la legalitat republicana.
• Van ser afusellades unes 30.000 persones i unes 250.000 van ser tancades en camps de treballs i a les presons.
• La repressió també va afectar el món laboral, ja que es van dur a terme depuracions dels treballadors, els quals havien de demostrar la seva adhesió al règim per no perdre la feina.
• El 1940 es va promulgar la Ley de Represión de la Masoneria y el Comunismo.
• La repressió va afectar tots els àmbits de la vida de les persones i va crear un clima de terror ja que, a més, actuava contra els moviments culturals i socials avançats.
• D’aquesta manera, el control exercit pel nou règim era especialment intens i abastava tots els àmbits de la vida pública.

→ EL RÈGIM DE FRANCO I EL CONTEXT INTERNACIONAL

LA INCIDÈNCIA DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

• El període comprès entre els anys 1939 i 1942 és l’etapa en què la dictadura franquista es va manifestar més pròxima als règims totalitaris de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nazi.
• Un cop esclata la guerra l’1 de setembre de 1939, es produeix una aliança entre Espanya amb els nazis i els feixistes.
• Tot i que no va entrar obertament a la guerra, l’Espanya de Franco va donar totes les facilitats possibles a Hitler i es va crear una unitat de suposats voluntaris, la División Azul, amb soldats que es van incorporar a l’exèrcit alemany i van combatre al front rus.
• Cap al 1943 el curs de la guerra mundial estava canviant força i el conflicte va a començar a decantar-se en sentit advers als interessos de les potències de l’Eix.
• Aleshores, Franco va canviar de posició i va passar a la neutralitat, canvi que es va fer perquè es pensava que era probable que la caiguda de Hitler i Mussolini arrossegués el règim de Franco.

DE L’AÏLLAMENT AL RECONEIXEMENT INTERNACIONAL

• El 1945 es va crear l’Organització de les Nacions Unides (ONU), i en aquest organisme es van concentrar els debats sobre el reconeixement o no del règim franquista.
• Espanya no va ser admesa a l’ONU, la qual va condemnar el règim franquista i va recomanar que es retiressin els ambaixadors que representaven els estats estrangers a Madrid, fet que representava l’aïllament internacional de la Dictadura.
• Els estats aliats que van fer front a les potències de l’Eix només tenien en comú el desig de frenar l’expansionisme iniciat per Hitler, però en canvi representaven projectes polítics molt diferents.
• Aleshores, es va produir l’inici de la guerra freda, que enfrontava dos blocs, el liberal-capitalista, liderat per USA, i el socialista-comunista, liderat per la Unió Soviètica.
• En aquest context nou, USA va desenvolupar una estratègia d’aliançes amb diferents països que eren anticomunistes, i aquest va ser el cas espanyol.
• L’anticomunisme de Franco va afavorir el reconeixement internacional del règim i els nous suports obtinguts van possibilitar que el 1952 l’ONU anul·lés la condemna al règim franquista.
• A més, el 1953 Espanya firma un concordat amb la Santa Seu, i el 1955 les Nacions Unides van admetre Espanya.
• El pacte amb USA, anomenat pacte de Madrid, va significar que l’exèrcit nord-americà tingués bases militars en territori espanyol, mentre que Franco va aconseguir un reconeixement internacional importantíssim.

→ L’EXILI

• La majoria dels exiliats van fugir cap a França, aproximadament unes 100.000 persones, la majoria dirigents polítics, sindicals i d’associacions, i també moltes personalitats del món cultural, científic i intel·lectual.
• Amb l’inici de la 2GM i davant la ràpida expansió de l’exèrcit alemany pel territori francès, els exiliats van haver de marxar cap a Amèrica o afegir-se a la resistència francesa al nazisme.
• Els que van marxar cap a Amèrica van triar sobretot els països de llengua castellana, mentre que els altres exiliats van participar activament en la 2GM.
• Els qui van caure presoners dels nazis van anar a parar a camps de concentració, per exemple, a Mauthausen hi van morir 7.000 republicans catalans i espanyols.
• La vida política a l’exili no va estar exempta de tensions perquè entre els vençuts hi havia present la temptació de retreure’s mútuament la responsabilitat de la derrota, fer que va comportar una divisió important dins del bàndol republicà.
• Cal tenir en compte que no tota l’oposició a l’exili era republicana, també hi havia sectors monàrquics que volien acabar amb la dictadura per instaurar una monarquia.
• Després de la mort d’Alfons XIII el successor legítim era el seu fill Joan de Borbó, que va donar a conèixer el manifest de Lausana, en què proposava la reinstauració de la monarquia.
• Les forces republicanes es van reactivar força amb la fi de la guerra mundial, i van reconstruir les institucions a l’exili com el govern de la República, els governs de Catalunya i el País Basc o les Corts.

→ LA RESISTÈNCIA

• L’activitat dels maquis va ser una de les manifestacions més importants de l’oposició a la Dictadura.
• Eren grups de guerrillers comunistes, anarquistes i socialistes que estaven a les muntanyes i que duien a terme accions en contra de la Dictadura, però únicament feien desestabilitzar el règim.
• Una de les accions més espectaculars, però fracassades, va ser l’intent d’invasió de la Vall d’Aran.
• Aquest grup va fracassar principalment pels pocs recursos de què disposaven, per la repressió exercida per la Guàrdia Civil i per la incapacitat de dur a terme una acció que posés fi a la Dictadura.
• Malgrat el control polític i policial, les duríssimes condicions de vida de la llarga postguerra van provocar altres tipus d’accions de protesta i resistència, sobretot vagues obreres.
• Aquestes es produïen principalment per la precarietat de la vida quotidiana però acabaven prenent un component polític.
• Es van produir diverses al País Basc i a Catalunya, i destaca la vaga dels tramvies a Barcelona, amb què es va produir un boicot dels usuaris al servei de tramvies per protestar contra uns augments de tarifes que es consideraven abusius.
• En referència a aquesta vaga, es considerava injust ja que l’increment no es va aplicar a Madrid. D’aquesta manera, els usuaris no van utilitzar els tramvies fins que van aconseguir que el govern eliminés la pujada del preu.
• A més, l’opció de restaurar la monarquia parlamentària es va esvair, Joan de Borbó va abandonar l’oposició a Franco i es van entrevistar per pactar l’educació del seu fill Joan Carles.

→UNA NOVA OPOSICIÓ

• A mitjans dels anys 50, la vella oposició gairebé havia desaparegut i van sorgir nous sectors que havien d’encapçalar els moviments de protesta.
• Els estudiants universitaris van fer-se sentir amb les primeres vagues el 1956 a Madrid i el 1957 a Barcelona.
• Aquests van reclamar la supressió del Sindicato Español Universitario (SEU), el sindicat oficial falangista al qual estaven obligats a afiliar-se tots els estudiants, i demanaven la recuperació de les llibertats democràtiques.
• A més dels conflictes estudiantils, també es van produir conflictes laborals, i empreses com SEAT, Fabra i Coats o Siemens estaven en vaga.
• Aquesta situació va esdevenir l’inici d’un nou moviment sindical, que van iniciar principalment la UGT i la CNT.

→ ECONOMIA: L’AUTARQUIA

• El 1939 el territori espanyol estava afectat per les conseqüències de la Guerra Civil i s’havien de reconstruir infraestructures bàsiques i tornar a posar en marxa tota la producció.
• Franco va decidir aleshores que la política econòmica estaria basada en l’autarquia, sistema que pretenia l’autosuficiència econòmica d’Espanya i tenir el mínim contacte econòmic amb l’exterior.
• Franco volia l’autarquia econòmica ja que volia crear un estat feixista, i la política econòmica d’aquests estats és l’autarquia.
• L’autarquia implicava una gran intervenció directa de l’estat per poder garantir la producció dels béns necessaris, que no es poden importar.
• Va esdevenir una política de control de la producció i la distribució tant al camp com a les indústries.
• El govern determinava les petites quantitats de primeres matèries que es podien importar, amb un sistema que afavoria interessos particulars i es produïen fraus.
• A més, el funcionament econòmic del país passava per una organització corporativa del món del treball.
• Es tractava que tots els qui participaven en una branca de producció havien de formar part d’una mateixa organització. Així va néixer l’anomenat sindicalisme vertical.
• Aquest sindicalisme va donar lloc a la Central Nacional Sindicalista (CNS), que depenia de la Falange, i la qual fixava els preus i els salaris oficials i reglamentava tota l’activitat econòmica.
• Aquest sindicat va ser l’instrument per controlar els treballadors i fer-los acceptar unes condicions de vida pèssimes, amb jornades laborals llarguíssimes, salaris miserables i sense drets sindicals.
• Com a conseqüència, la producció de productes bàsics, la producció industrial i la renda per habitant van tardar molts anys a recuperar les xifres del període anterior.
• Es va crear l’Instituto Nacional de Industria (INI) amb l’objectiu d’articular la indústria estatal.
• L’autarquia va ocasionar dues grans mancances en l’economia catalana: de primeres matèries i d’energia.
• Va haver una manca de matèries primeres que va afectar a les indústries tèxtils, i la manca d’energia va obligar a establir restriccions elèctriques.
• Una de les poques novetats positives en el sector industrial va ser la instal·lació a Barcelona de la factoria d’automòbils SEAT.

→ LA DIFÍCIL VIDA QUOTIDIANA

• La situació de postguerra es va allargar moltíssim i el poder adquisitiu de la població va caure de forma dràstica.
• Va haver una gran misèria, la situació era tan greu que van reaparèixer malalties pròpies de la infraalimentació i la mortalitat infantil es va mantenir a nivells molt elevats.
• Els aliments es van racionar amb les cartilles de racionament, documents que assignaven a cada membre de la família una quantitat d’aliments bàsics.
• Els que tenien prous diners compraven al mercat negre, anomenat estraperlo, on s’acaparaven i s’ocultaven productes i matèries per vendre’ls il·legalment a preus molt alts.
• La vida quotidiana dels espanyols es va caracteritzar per la penúria, els ingressos econòmics eren molt baixos i la major part s’havia de destinar a l’alimentació.
• En aquest context, el futbol i el cinema, amb preus assequibles, van esdevenir els espectacles més importants.

→ EL FRANQUISME A CATALUNYA

LA REPRESSIÓ

• En primer lloc, Franco es va afanyar a abolir l’Estatut d’autonomia i les institucions catalanes també van ser eliminades.
• El seu president, Lluís Companys, va ser detingut il·legalment per la Gestapo i lliurat a la policia espanyola, i va ser afusellat al castell de Montjuïc, pel fet d’haver estat la màxima autoritat política de la Generalitat de Catalunya.
• Van intentar esborrar tot allò que pogués recordar l’existència del catalanisme i es va prohibir l’ús de la llengua catalana, fins al punt d’esborrar tots els rètols escrits en català, i tots els símbols i senyals.
• La repressió política va costar la vida a prop de 4.000 catalans, sobretot militants d’Esquerra Republicana de Catalunya i de la CNT.

ELS FRANQUISTES CATALANS

• Els franquistes catalans ocupaven els càrrecs dels ajuntaments i les diputacions, i la seva actuació era controlada per governadors civils.
• Alguns s’estrenaven en l’activitat política o havien format part de petits nuclis espanyolistes, però també n’hi havia que provenien del catalanisme i que van renunciar a les seves idees, com Ferran Valls i Taberner.
• La presència de catalans en els òrgans de la Falange sempre va ser molt reduïda i l’acció dels franquistes catalans es va limitar a garantir una fidelitat absoluta a Franco i el seu règim, i a promoure tota mena de negocis privats, que eren afavorits pels contractes que tenien amb el poder.
• Aquesta mena de relació amb el poder va comportar la fi de la dreta tradicional catalana, que havia representat la Lliga, que es va quedar al marge de la política, i el líder de la Lliga, Francesc Cambó, va haver d’exiliar-se.

CULTURA

• Enfront de la gran hostilitat que el règim franquista manifestava respecte de la llengua i la cultura catalanes, petits nuclis d’intel·lectuals van optar per mantenir una activitat cultural clandestina.
• Es van organitzar activitats clandestines com ara les classes dels Estudis Universitaris Catalans o les sessions d’estudi promogudes pel grup Miramar, iniciatives com la revista Ariel, la cerimònia pública de la Nit de Santa Llúcia, i la Coral de Sant Jordi.

POLÍTICA I SINDICAL

...