PRELUDIO DE LA TRAGEDIA

Amb la proclamació de la Segona República, el 14 d'abril de 1931, s'obria a Espanya un període democràtic els principis del qual quedaven recollits en la nova constitució republicana. Comptant amb un ampli suport popular, la República va afrontar un ambiciós programa de reformes (l'exèrcit, l'educació, el camp, les autonomies) que va trobar fortes resistències entre els militars, l'Església i l'oligarquia. La victòria electoral del Front Popular al febrer de 1936 va donar inici a un període de radicalització política i agitació social. En aquest clima es va produir, el 18 de juliol de 1936, l'aixecament militar que els revoltats cridarien després Alçament Nacional. Començava la Guerra Civil Espanyola que va suposar centenars de milers de vides. La guerra va significar per els guanyadors una encreuada contra una revelació atea que amenaçava amb destruir els seus valors tradicionals; i per els vençuts, va ser una guerra d’alliberació contra els poders que tenia Espanya. La Guerra Civil espanyola es recordada com un pròleg de la segona Guerra Mundial.

LA GUERRA CIVIL: EL PRELUDIO DE LA TRAGEDIA (1931-1936)

El 17 de juliol de 1936, els militars més conservadors es van aixecar, contra el govern de la república, juntament amb un important sector de la població però a canvi van rebre una resistència inesperada.

La República, que representava una Espanya més liberal, moderna i justa, va ser acollida amb eufòria per la població. La monarquia cada vegada anava decaient més. Mentre els manifestants celebraven la República, Alfons XIII passava els seus últims moments al palau reial ( es va exiliar voluntàriament). La classe obrera considerava la monarquia com el major símbol d’opressió mentre que la classe mitjana no li va personar que recolzés la dictadura de Primo de Rivera (7 anys).

Els nous governants van escollir el pitjor moment per iniciar les reformes. (A Europa, les democràcies parlamentàries es trobaven en crisi, amenaçades per els totalitarismes d’esquerra i dreta). La República crea expectatives de canvis que difícilment podrà satisfer. Justino de Azcarate va formar part del primer govern de la República: “La creació d’una legislació que formés una situació d’ordre social més justa ens va donar una gran sensació de llibertat”. Els treballadors, mal-pagats i mal-alimentats esperaven reformes immediates. Narciso Julián, un jove socialista diu: “La república era una esperança que satisfaria les aspiracions, sobretot en quant a la indústria i al camp, ja que es reconeixeria les vagues, hi hauria un salari més just...”.

L’església estava contra l’alliberació, la classe dominant volia mantenir els seus privilegis i l’exèrcit estava acostumat a participar en la vida política.

Andalusia era terra de latifundis i terratinents. La desigualtat . augmentava el ressentiment de jornalers que vivien en la misèria. Timoteo Ruiz: “Havia una quantitat enorme que disposava de terres i altres que no tenien res. A l’hora de contractar els peons semblava un mercat de ramat”. Manuel Vazquez Guillen:“Els patrons pagaven el que volien pagar. Hi havia nits que els nens s’anaven a dormir sense menjar perquè no es guanyava el suficient”. Al 1932 es va aprovar la llei de la reforma agrària que només va servir per desil•lusionar jornalers i irritar a terratinents. Felix Moreno de la Cova: “El desig dels camperols d’obtenir terres era una cosa innata, per tant la reforma agrària va despertar interès però va ser una gran frustració per els camperols que no s’arreglés de veritat, fins el punt de que va haver-hi un intent d’ocupació de terres per els camperols”. Els jornalers volien apoderar-se de les terres que la república havia promès. José Vergara, delegat de la reforma agrària: “És impossible fer una reforma agrària sense revolució. Si no hi ha hagut revolució prèvia capaç de destruir l’estructura política social d’un país on la propietat rústica té força social poderosa, no cedirà les seves possessions gratuïtament. S’ha de lluitar per tenir-la igual que els propietaris lluiten per conservar el que tenen”.

L’església també lluitava per conservar els seus privilegis davant les reformes. Tenia el suport dels poderosos i la fe de molts humils, però també era el blanc d’odi d’aquells que la consideraven aliada del poder, defensora de l’immobilisme. Republicans i socialistes estan decidits a reduir el poder de l’església. En menys d’un mes que es proclama la república en anticlericalisme es converteix en violència de carrers (6 esglésies cremades a Madrid). Pilar Primo de Rivera: “Les esglésies on ens havíem batejat, on havíem fet la comunió van ser cremades. L’11 de maig va ser un dia molt trist i sobretot quan penso que allò que s’estava fet es consentia. Les turbes anaven cremant convents i no passava res, va ser un dia realment trist”. La policia no va fer res per evitar-ho. Manuel Azaña, futur president de la república va dir aquell mateix dia que tots els convents no valien la vida d’un republicà. Els catòlics no van perdonar mai aquesta actitud de les autoritats de Madrid. L’església havia perdut gran part del seu poder econòmic però encara mantenia el seu control sobre l’educació.

La població majoritàriament era analfabeta i la república havia de trencar el control de l’església per crear un modern sistema d’educació laica. Durant el primer any de la república es van obrir casi 10 mil escoles noves. L’art i la cultura van començar a arribar a tots els racons d’Espanya (La Barraca).

...