Resumen: Introducción a la mitología griega

Iconografia  26/11/2017                                                                              Paula Juan

INTRODUCCIÓN A LA MITOLOGÍA GRIEGA

RESUM

I. Definiciones

1. Propuesta de definición del término mito

El terme mite ha estat dotat en l’actualitat de connotacions generalment atractives, quan s’ajunta amb un altre concepte pot expressar una certa valoració d’aquest, donant-li una importància superlativa. Per tant, s’utilitza per referir-se a tot allò que és fabulós, extraordinari, fascinant, seductor, fins i tot es fa servir per parlar de persones notables catapultades pel seu èxit, incloent-les dins un àmbit fictici i ambigu.

L’objectiu d’aquest text és apropar-se als mites grecs tal com foren construïts en la seva tradició i tal com ens han arribat a la cultura europea. Però fins i tot així existeixen dificultats per definir el terme per part d’antropòlegs, filòlegs i diversos estudiosos, que consideren que la paraula pot tenir connotacions infinites. A aquestes dificultats hi afegim que la paraula grega mythos no té una etimologia clara i no trobam cap terme amb la mateixa arrel a la resta de llengües indoeuropees.

El terme mythos designa un relat tradicional, fabulós i de vegades enganador, en oposició a la paraula logos. Aquest significat fou perfilat pels diferents filòsofs grecs (Plató, Aristòtil, Sofistes...). Aristòtil, per exemple, fa ús de la paraula en dos sentits: com a relat tradicional i com argument dramàtic. Els llatins usaren un sol terme per aquests dos significats: fabulae (ficcions o fabulacions), que englobava tots els gèneres literaris. Els poetes hel·lenístics i els romans també contribuïren a aquesta consideració del mite com a faula.

Aquesta confusió entre relats tradicionals i ficcions poètiques, ambdós designats amb la paraula fabulae, s’estén a la tradició medieval i renaixentista. Al s. xviii, però, degut al descobriment d’altres mitologies, es torna a distingir el “mite” de la “ficció” poètica. Christian Gottlob Heyne redefinirà el terme mythos a través d’un assaig del 1807, que establirà la Mitologia com a disciplina científica.

Com que el problema de definir el terme mite segueix present, l’autor del llibre proposa una definició: Mito es un relato tradicional que refiere la actuación memorable y ejemplar de unos personajes extraordinarios en un tiempo prestigioso y lejano. És una definició fonamentada que podria ser totalment vàlida. El mite explica i il·lustra el món mitjançant la narració de successos meravellosos i exemplars. Mitjançant la rememoració d’aquests successos heroics i divins, la narració mítica explica per què les coses són així i en situa les causes en un temps primordial.

La narració mítica evoca un temps llunyà que és el dels orígens de les coses, però és molt fàcil confondre la tipologia mítica del conte popular. El mecanisme d’ambdós tipus de relat, segons la seva funció i la seva estructura narrativa (la del conte és més fixa), és distinta. Les explicacions del mite ens transporten sempre a un més enllà i a personatges, déus i herois que no son com els éssers humans del nostre entorn. Per això els relats mítics tenen un destacat component simbòlic.

Tot i que el món dels mites està creat perquè s’assembli al nostre (les seves figures són antropomòrfiques), es mouen sobre una infinitat de possibilitats. Els temes i els motius dels mites es situen molt més lluny de la versemblança de la que s’han de preocupar els relats ficticis que es vulguin semblar a la realitat. Els mites, en canvi, pertanyen a allò imaginari, subministren una primera interpretació del món i vinculen una comunitat amb la seva tradició.

La paraula mitologia pot tenir dos significats diferents: “col·lecció de mites” o “explicació de mites”. Homer i altres lírics arcaics fan referència als déus i herois sense exposar una relació sistemàtica de les seves característiques. La significació d’un personatge mític està fixada pel conjunt de relats que constitueixen la mitologia. Les relacions familiars, les enemistats i les referències formades dins d’aquell sistema són el que defineix cada personatge dins de la simbologia de la mitologia sencera. Per exemple, la significació d’Afrodita està basada en la seva contraposició amb altres deesses com Artemisa, Atena, Hera, etc.

Plató teoritza l’oposició entre mythos i logos. Mentre que el logos és allò raonable, racional i que es presenta com un argument comprovable, del mite no es pot treure la raó. Protàgores en feu una comparació similar: el mite és pura narració, no aporta proves, el logos consisteix essencialment en argumentar i comprovar.

2. La tradición mitológica. Cómo fue en Grecia.

La comunitat del poble guarda dins la seva memòria els relats mítics. Les institucions es recolzen en els mites i s’agafa mà d’aquests per prendre decisions. Com una tradició oral, passen de generació en generació. Juntament a aquesta circulació familiar, els savis de la tribu són aquells encarregats d’assegurar-se de la transmissió de la tradició oral (recitant i evocant els mites).

A Grècia qui feia aquesta tasca eren els aedes, rapsodes i els poetes en general. El poeta no inventa, repeteix temes i evoca figures divines i heroiques, al mateix que invoca la Musa per garantir la veracitat de les seves paraules. Els encarregats de la transmissió dels mites és un reflex sobre les condicions socioculturals i les característiques pròpies d’una mitologia. Els mites sempre reflecteixen la societat que els creà i els manté.

Tot i així, la perseveració dels mites s’ha vist alterada a la societat hel·lènica per tres factors importants. El primer és que els poetes eren els guardians dels mites, ja que aquesta relació entre mitologia i poesia els va donar una clara llibertat. El segon, l’aparició de l’escriptura alfabètica, amb el qual la mitologia queda unida a la literatura i exposada a la crítica. En tercer lloc, tenim l’aparició de la filosofia el segle vi aC., que intenta donar una visió del món mitjançant la raó en un procés d’enfrontament al saber mític, d’aquí la disputa entre mythos i logos.

...