La síndrome de l'emperador

La síndrome de l’emperador

Josep Recasens Subias

1r Batxilerat

Jordi Viladrosa

Psicologia

Mestral

15/3/2015

Índex

1. Què és?

2. A qui afecta?

3. Com s’origina?

4. Augment de casos en els últims anys

5. Com diagnosticar la síndrome?

6. Com superar-ho?

7. Part pràctica. Anàlisi de casos reals.

Introducció

Els nens creixen en una societat canviant, on els valors es van perdent i es busca el benefici individual sense tenir en compte les repercussions en els altres, l’objectiu és aconseguir el què es vol sense esforç i ràpidament. A això s’afegeix que els pares han de criar als fills en un món ple d’informació i on cada vegada és més difícil tenir controlats els fills. L’estructura familiar ja no és la típica de sempre sinó que hi ha variacions molt diverses: monoparentals, divorciades, reestructurades,... això significa què l’educació dels fills ja no és la mateixa. Els rols dels pares estan en constant canvi i potser es difuminen els rols de cada un.

En aquest món difícil per als nens, han començat a augmentar els casos de nens emperadors. Nois que s’apoderen del control de la família a base de xantatge o fins i tot violència cap als mateixos progenitors demostrant una manca de respecte i de consciència.

En aquest treball s’intenta explicar què és la síndrome de l’emperador i s’intenta comprendre-la. Busquem l’origen i les causes. Però no ens quedem aquí, també donem pautes per detectar casos de nois amb la síndrome i també diversos consells per a evitar què el teu fill pateixi síndrome o si la pateix, que la pugui superar.

1. Què és?

La síndrome de l’emperador es refereix al conjunt de característiques que mostren alguns nens i joves. Algunes característiques són la insensibilitat emocional, la poca responsabilitat davant el càstig, dificultats per desenvolupar sentiments de culpa i manca d’afecte cap als seus progenitors i altres adults. Normalment acostumen a tenir un comportament agressiu i conductes desafiants. Presenten un fort egocentrisme, poca empatia i autoestima.

En general aquestes característiques acaben derivant en maltractaments que alguns nens i adolescents exerceixen sobre els seus pares. Els afectats per aquesta síndrome acostumen a prendre el control de la família i es tornen veritables dictadors, a més d’usar la violència física també maltracten psicològicament.

També tenen problemes per acceptar la frustració. Volen qualsevol cosa en qualsevol moment i no saben com controlar la frustració de què les coses no vagin com volen. Això també té efectes a la vida extrafamiliar, ja que no poden assimilar que les coses no surtin com desitgen.

Normalment es busca un cap de turc a qui poder donar les culpes sense haver d’estudiar i investigar. En aquest cas s’ha donat les culpes als pares, desde sectors més escèptics en què això pot ser un problema psicològic han afirmat que és perquè els pares no saben educar bé els seus fills.

Aquesta síndrome afecta sobretot a un sector especial de la població. Com què afecta especialment a infants ha sigut fàcil tractar de culpables els pares. A qui afecta s’explicarà més extensament en el següent apartat.

2. A qui afecta?

El síndrome de l’emperador afecta majoritàriament a nois, de 9 a 17 anys i de classe mitjana-alta. Acostumen a ser fills únics. Això no vol dir què no hi hagi dones o gent gran. Cada vegada hi ha més dones què pateixen aquesta síndrome. És important saber què hi ha diferents tipus de comportament en els nens emperadors ja què no tots tenen les mateixes característiques.

Dins d’aquest espai hi ha dos classes de nens emperadors a destacar:

* El fill emperador envejós:

Pensen què la vida els ha estafat i els ha privat de coses, l’única manera de recuperar el seu equilibri és treien als privilegiats els seus dons. La venjança per aquesta ofensa que l’hi ha causat la vida és el motiu més poderós de la seva existència. Els afectats per aquesta enveja no saben perquè són el objectiu del nen emperador.

* El fill emperador narsicista:

Són capaços de sentir la majoria de les emocions amb la mateixa intensitat que qualsevol, però no són capaços d’entendre el que altres persones senten.

El narscicisme no és un fracàs de la consciència sinó de l’empatia. Quan és adult perd a la gent que l’importa ja què no sap respondre a les necessitats emocionals de les persones.

3. Com s’origina?

Hi ha debats sobre quin són les causes què acaben originant el síndrome en els infants. Hi ha dos posicions sobreposades a les altres. La primera és què s’origina per factors externs, generalment per culpa dels pares ja que no eduquen bé els seus fills. L’altra posició és la de què les persones que pateixen aquesta síndrome tenen propensió genètica a sofrir-lo. Tot i això aquestes posicions no són contradictòries, per aquesta raó s’han de tenir en compte les dos i tractar-les amb el mateix respecte.

La posició que culpa als pares i a l’entorn defensa que hi ha diverses causes per a l’origen de la síndrome. En l’evolució de la societat actual han anat apareguent canvis en la forma de viure de les persones. La família no ha estat exclosa de canvis. L’estructura patriarcal s’està trencant poc a poc i estan apareixent famílies monoparentals, divorciades, reestructurades, etc. En aquests canvis constants hi ha diversos factors de risc què poden propiciar l’aparició de la síndrome.

Alguns factors poden ser que els pares siguin sobreprotectors. Què hi hagi discrepàncies educatives entre progenitors. Què l’estructura familiar canviï molt ràpidament ja què això pot portar a competir per l’amor del nen donant-li tot el què vol. Fins als 5 anys els nens no aprenen a controlar-se, en canvi un nen emperador imposa la seva voluntat creant a la família un calvari. Si la família deixa què el nen se'n surti amb la seva pot ser perjudicial, per al nen

...