Activitat 1 Història de la criminalitat i l’ordre públic

Anna Calle Sabaté

Activitat 1

Història de la criminalitat i l’ordre públic

Resum del tema 1

La criminologia és la ciència social que es dedica a l’estudi del fenomen delictiu i la reacció social al mateix, així com les conductes antisocials, les víctimes o el control social. La podem catalogar com a ciència perquè requereix l’ús del mètode científic així com instruments usats en altres ciències socials. A més a més, la criminologia no es limita a l’estudi del delicte, sinó que també es focalitza en la detecció de les conductes antisocials per així poder prevenir la delinqüència, que és una de les seves funcions juntament amb la reinserció. Les conductes antisocials poden ser l’ús inadequat de la via pública (masturbar-s’hi), molestar al veïnat i benestar social (posar la música alta a les 3 de la matinada), atacs personals (amenaçar a algú) o danys a l’entorn (llençar la brossa a terra).

S’ha de tenir en compte, però, que la conducta antisocial no és sinònim de delicte, però si n’és l’avantsala. És a dir, habitualment les persones que cometen fets delictius han presentat conductes antisocials prèviament.

Quan parlem de conductes delictives fem referència a totes aquelles accions que produeixen rebuig social i a més a més estan contemplades al Codi Penal. Aquest tipus de conductes afecten tres eixos: la víctima, l’agressor i a la conducta a antisocial. D’altra banda quan parlem de la reacció social al delicte fem referència a l’estudi de la persecució del mateix i la seva prevenció. Aquesta prevenció es pot donar de diferents maneres, pot ser formal o informal. La prevenció social informal podrien ser els veïns mateixos. Per exemple, durant el confinament per la Covid-19 es va donar un fenomen social en què la gent pràcticament vivia al balcó vigilant si hi havia algú al carrer fora d’horari o no. La formal contempla la policia. Es considera preventiva perquè la sola presència policial pot generar reticència a dur a terme conductes delictives per la reducció de la finestra d’oportunitat. De fet, Marcus Felson i Ronald V. Clarke (1998) exposen a la seva publicació ‘’Opportunity makes the thief: practical theory for crime prevention’’ la teoria de l’oportunitat delictiva. Ambdós autors raonen que la delinqüència es dona perquè hi ha oportunitat per dur a terme fets delictius. Per exemple, si a una botiga no hi ha un vigilant, càmeres de seguretat o detectors a la sortida augmenta la probabilitat de sortir sense que t’atrapin i per tant pot ser més temptador que si aquells elements si hi fossin. Potser també ens hauríem de plantejar perquè la presència policial ens cohibeix tant, és només per les possibles conseqüències penals o perquè els hi tenim una por generalitzada? Si no, tampoc s’entén del tot la xifra negra de la delinqüència a Espanya. Per què no es denuncia? Pot ser perquè, avui dia, són una figura més aviat hostil que conciliadora i no convida a confiar-hi. Tot i que està clar que, com tot, és una qüestió multifactorial i no es poden obviar la resta de possibles motius. Una teoria interessant amb relació a això, és la teoria del control de la delinqüència o teoria dels vincles socials. L’elabora el criminòleg i sociòleg Travis Hirschi (1969) plantejant que les persones són més propenses a cometre fets delictius quan la seva xarxa social o vincles amb la societat són fluixos o s’han trencat. Pot ser, per exemple, una persona que ha perdut tota esperança en el sistema (es trenca el vincle) si té una baralla

amb algú no anirà a buscar o trucar a la policia, segurament pensarà que la millor solució és resoldre-ho ell mateix. Pot ser que tampoc se solucioni, però almenys serà culpa seva.

Tornant a la criminologia com a ciència, sabem que la metodologia que segueix aquesta disciplina és el mètode científic i les tècniques d’investigació poden variar segons el que s’estigui estudiant i des de quin punt de vista es vulgui estudiar. Es poden fer servir des de tècniques biològiques fins a documentals o criminalístiques. Per poder dur a terme aquests estudis s’ha de fer una recollida d’informació prèvia amb mètodes fiables com ara les enquestes, entrevistes o l’observació.

Per conèixer les xifres de delinqüència podem consultar estadístiques oficials o bé podem recopilar nosaltres mateixos la informació (dades autoinforme). Les dues opcions tenen pros i contres. Les fonts oficials, com ara els diferents cossos de policia, aporten informació fiable, però no ens permeten conèixer del tot el fenomen delictiu atès que les dades que poden aportar són de denúncies i no sentències fermes. A més a més, Espanya és un país on gairebé no es denuncia i per tant no és possible aprofundir en l’iceberg de la delinqüència. Pel que fa a les dades autoinforme, es poden diferenciar dos tipus d’enquesta: de victimització o autorrevelades. Les primeres es caracteritzen per cercar informació pel que fa a la victimologia, preguntant directament per experiències personals o conegudes. Les enquestes autorrevelades tenen per objectiu recopilar informació pel que fa a les conductes delictives, preguntant directament a l’enquestat si n’ha dut a terme o s’hi ha vist implicat. Tot i ser dues tipologies d’enquesta molt útils, tenen limitacions. En el cas de les enquestes de victimització ens trobem que cada país disposa del seu codi penal i el que és delicte a Espanya pot no ser-ho a Holanda i per tant la comparació de dades entre països és difícil. Pel que fa a les enquestes autorrevelades hem de considerar que en preguntar per conductes delictives és possible que alguns enquestats tinguin por a represàlies i menteixin.

Resum del tema 2

Començant pel principi trobem l’home primitiu. És a l’època primitiva on es dona la primera mort violenta d’un home donada per un altre home. Va morir fa uns 430.000 anys a Burgos i la causa van ser dues contusions amb un objecte contundent i aquesta lesió li va provocar una doble fractura de crani. Els antropòlegs consideren que una de les possibles motivacions fos una qüestió territorial. Seria lògic tenint en compte que és l’època en què es fa el canvi cap al nomadisme i els humans s’estableixen en poblats fixos, arran d’això neix l’espai vital. És curiós que faci tants anys que els humans tenim aquest sentit de la propietat i territorialitat, potser seria interessant mirar a on ens ha dut i quins fruits ens ha donat.

...