Article Dopinió

Aquests últims anys el tema predilecte de les converses amb els amics i familiars sembla ser la famosa crisi econòmica, qualificada per molts economistes com la depressió més forta en què s’ha trobat el sistema econòmic contemporani. Però de veritat és el problema més gran?

Sincerament no crec que ens haguem de preocupar tant per la crisi econòmica. L’economia es una muntanya russa, amunt, avall, amunt i avall, i els seus efectes són exactament els mateixos, tot i que en el cas de l’economia, a diferència de l’atracció, el mareig no passa. D’aquí uns anys tornarem als nivells econòmics i financers normals i les coses tornaran a ser com abans de la caiguda del gegant de Wall Street, Lehmann Brothers, i d’aquí uns anys més tornarem a estar igual o pitjor. I em preguntareu si no és important el fet que la gent es mori de gana als carrers, les desigualtats cada dia més evidents en els països desenvolupats... Però que no es morien, i es moren cada dia milers de nens en els països del tercer món? Que no hi havia desigualtat abans de la crisi? Que no hi havia corrupció? No existien totes aquestes desgràcies? Tots sabem que sí, el que passa és que ara ho vivim i ja és important! Visca l’egoisme! Ens ensenyaven i ens ensenyen imatges per la televisió de gent que desitjaria la mort per evitar el patiment, les guerres, la fam, les malalties...M’agradaria veure a quantes manifestacions hem assistit en contra dels vessaments de sang innocent a la frontera d’Israel i Palestina, o per acabar amb la fam del tercer món.

La nostra societat consumista capitalista sembla estar centrada únicament en l’economia, en els diners, que només serveixen per tenir, tenir coses, sigui el que sigui. Per tenir hem de comprar, i per comprar hem de tenir diners, per tenir diners hem de treballar i per treballar hem de tenir temps per dedicar-hi i per tenir temps ens hem d’organitzar amb la resta de coses que fem. Això si, hem de saber organitzar-nos bé i tenir temps per viure i gaudir abans de tornar a la feina, avorrida, cansada, i esgotant. Ens comprem una casa, un cotxe, i si les coses ens van bé tots els capritxos que podem i més, els que no ho fem, és perquè no podem, però tant de bo poguéssim! I tot això mentre altres es moren de gana... Sincerament cada dia que passa perdo un trosset més de fe en la humanitat, la qual, encegada, corre cap a un destí incert que l’ha anomenat progrés. Tot i que tothom hi cregui, jo encara no l’he trobat, ni tinc esperances de fer-ho. Dubto molt que el progrés consisteixi en l’avenç tecnològic, l’augment demogràfic, i en una població humana, animal i vegetal, que cada cop viu pitjor; si és així li hauríem de trobar un altre nom. Jo considero el progrés com a una millora intel•lectual i moral de les nostres capacitats en el pas dels anys sense retrocés; què en penseu? Com a espècie dominant del nostre esgotat planeta hauríem de saber donar

...