LA BALADA DE LA GARSA I L'ESMERLA De Joan Roís De Corella

Joan Roís de Corella, nascut a Gandia, fou un cavaller, mestre en teologia i escriptor renaixentista prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tant en temes religiosos com profans.

És el millor poeta valencià de la segona meitat del segle XV, i un autèntic artífex del vers, al qual dóna una moderna i sumptuosa sonoritat. Els seus versos estramps, o sigui sense rima, però de sonoritats molt calculades, constitueixen l’encert més gran d’aquest poeta.

La seva obra en prosa, elegant i artificiosa, es divideix en dos blocs: d’una banda les narracions mitològiques (1456-1458) (fruit del seu amor pels clàssics) i de l’altra les proses religioses (derivades de la seva condició d'home d'església).

La balada de la garsa i l’esmerla és una de les composicions més preuades de Joan Roís de Corella. És elegant, delicada i fins i tot sensible. La balada és un gènere que els trobadors utilitzaven per contar històries d’amor.

El tema principal d’aquesta balada tracta de la “mort per amor”, i la causa n’és la indiferència de la dama.

L’estructura d’aquesta balada consta de dues parts: la introducció i la balada. La primera part, és composta per deu versos decasíl•labs, aquests corresponen a una cobla, de vuit versos en dos quartets, en aquest cas de quatre rimes creuades (ABBA CDDC) i un apariat (EE), amb rima consonant. La segona part, la declaració amorosa, està formada per tres estrofes de cinc versos cadascuna (quintet), de vuit i quatre síl•labes de rima consonant i encadenada (ababa cdcdc ababa).

En els quatre primers versos de la introducció, el poeta ens descriu la garsa “peus verds, los ulls e celles negres...”, i ens intenta explicar que sent quan la veu, “que del mirar mos ulls resten alegres”. També hi trobem una enumeració en els versos 1 i 2.

En els quatre següents descriu a l’esmerla. Hi ha una personificació en el sisè vers ”ab un tal gest, les plomes i lo llustre” i una exageració quan diu que no hi ha il•lustre poeta capaç de descriureu.

Finalment, l’apariat anuncia la balada que canten.

La balada està formada per les tres últimes estrofes. La balada ens presenta dos ocells que estableixen un diàleg amorós: una garsa i una esmerla, com a metàfora del poeta i la dama. La garsa substitueix a la dama i l’esmerla al poeta. En la primera estrofa, el poeta es lamenta de la situació en la que es troba i li demana a la dama que se’l miri. En la segona, el poeta raona sobre si la seva mort farà que la dama se n’adoni que l’estima de debò, perquè cas contrari tot haurà estat inútil. Finalment en la tercera estrofa, torna a lamentar-se i reitera la seva sol•licitud inicial . Si no se’l mira, vol dir que no li importa que mori per ella. Els ulls són un element revelador pel poeta, li indicaran si la seva dama l’estima o no i, si val la pena la seva mort per

...