NOTES SOBRE ÀNGEL GUIMERÀ - ELS TEMES HISTÒRICS

NOTES SOBRE ÀNGEL GUIMERÀ - ELS TEMES HISTÒRICS

A finals de segle XIX tres escriptors van modificar radicalment el panorama de la literatura a Catalunya. Cada un d’ells en un camp diferent: Jacint Verdaguer destaca en la poesia, Narcís Oller en la novel•la, i Àngel Guimerà en el teatre.

Fins aquell moment ningú no havia cregut que el moviment de Renaixença literària seria una cosa autèntica que duria empenta i que es consolidaria definitivament.

Àngel Guimerà apareix a la palestra de les lletres sota l’ombra venerable dels Jocs Florals. Aquests venien realitzant una tasca considerable per a la Renaixença de Catalunya moderna, i havien creat un ambient literari que feia possible l’aparició d’unes figures d’autèntica categoria. El que faltava precisament era la literatura com a empresa col•lectiva, capaç de crear un veritable clima literari català en el qual poguessin desenrotllar-se totes les activitats culturals d’un poble a través de la seva llengua. I aquest fou el clima que van trobar els creadors dels Jocs Florals. Fundats l’any 1859 no feren gairebé altre cosa que preparar la vinguda dels grans escriptors del darrer terç de segle. Aquests foren Verdaguer i Guimerà , que a través dels Jocs es posen en contacte amb el país. Van aconseguir guanyar nombrosos premis i un gran reconeixement. De fet angunieja pensar què n’haurien fet Verdaguer i Guimerà de les seves obres sense un Jocs Florals on presentar-les. Durant el Romanticisme apareix Guimerà, que es va llençar a escriure obres de tema històric fins els darrers anys de la seva vida. Aquests es podrien agrupa en tres grups: les poesies, els monòlegs i les tragèdies.

En les poesies de tema històric és on va començar l’activitat literària d’Àngel Guimerà. En aquesta composició apareixen ja les característiques que havien de portar Guimerà al teatre, que era realment el seu camp. D’una part la plasticitat de la narració que el porta a descriure una sèrie d’escenes successives més aviat que l’esdevenir dels esdeveniments.

La tècnica usada al llarg de tota la poesia es la següent: estil indirecte, de gran força plàstica, per a descriure el marc de l’acció i l’acció mateixa. I estil directe per a expressar les reaccions anímiques dels personatges. Són els papers, ni més ni menys, que en el teatre venen a representar els decorats, els actors i el diàleg. I és que en la concepció artística de Guimerà era essencialment teatral.

La temàtica de la poesia guimeraniana de tipus històric és variada. Usa els temes bíblics, l’antiguitat pagana, però sobretot els temes medievals i els de la història de Catalunya de totes les èpoques. També destaca com a temàtica la lluita dels pobles per a la seva independència.

Els monòlegs els podem col•locar, per a la seva arquitectura, entremig de la poesia de tema històric i les tragèdies.

Tot això son els precedents dramàtics en l’obra poètica de Guimerà. Aquests elements es concreten aviat en la seva primera obra teatral, Gala Placídia. Els dramaturgs anteriors a ell no foren altre cosa que una preparació d’un clima teatral en el qual poguessin trobar ambient els dramaturgs posteriors de vàlua autèntica. I cal reconèixer-los els mèrit d’haver preparat el terreny a la vinguda de Guimerà. El seu problema va ser la tradició literària, ja que mancava quasi completament.

També li mancava la puresa de la llengua catalana. Malgrat tot això Guimerà no s’enfonsa, ans el contrari, comença a escriure tragèdies sobre grans temes, sense deixar d’escriure drames.

S’ha dit que dins l’obra d’Àngel Guimerà es distingeixen dues èpoques: les tragèdies romàntiques i els drames realistes. Segarra, però, coneixedor de l’obra guimeraniana opina que aquesta distinció no existeix realment, perquè és molt relativa, ja que en un mateix any pot escriure dues obres que siguin de diferent gènere, com és el cas de La Boja i La Sala d’espera, que les dues van ser escrites el 1890. No hi ha un gran allunyament entre els dos estils.

On sí que podem veure una diferència és entre les obres escrites en vers, que tracten temes històrics, i les obres escrites en prosa, que corresponen a temes contemporanis.

El teatre de Guimerà es pot dividir, sota un punt de vista extern, en teatre en vers de tema històric (tragèdies) i teatre en prosa de tema contemporani (drames).

El tema històric (com el teatre en la poesia) l’hereta de la tradició romàntica dels Jocs Florals i de la seva devoció per Victor Hugo i Shakespeare.

A la producció dramàtica de tema històric i destaquen les obres Gala Placídia, Judit de Welp, Lo fill del res, Mar i cel, Rei monjo i L’ànima morta. Totes aquestes obres estan unides pel mateix tema dominant: l’amor, impossible de veure’s realitzat sense n desenllaç tràgic. Totes tenen una boirositat romàntica d’ambient i marcades per un predomini del medieval. Tenen en comú, també, el seu caràcter exclusivament literari (Guimerà no tenia la intenció d’explicitar sobre la religió, la moral o la pàtria, simplement volia escriure obres amb una finalitat artística).

El tema central normalment gira entorn d’un triangle clàssic amorós (excepte en Judit de Welp). La solució del triangles és diversa en cada obra, però sempre genera conflicte d’una manera considerable, exceptuant Mar i cel. Quan dos dels elements del trangle són un matrimoni acaba havent-t’hi adulteri.

En Gala Placídia el tema eròtic és el centre d’atenció, però l’eix intencional és el retorn a Roma. El xoc entre el patriotisme de Vernulf i el seu adulteri per Gala Placídia havia de resoldre’s amb suïcidi, com és molt freqüent a altres obres de l’autor. En aquesta hi ha un doble homicidi de Gala i Ataülf que ve determinat per la història. També notem per primera vegada l’aparició el tema del patriotisme.

En Judit de Welp, amb el triangle amorós inclòs i adulteri, el conflicte resideix entre l’amor incestuós de Carles i Brunegilda i el parricidi de Carles el Calb en la persona de Bernat Septimània. El centre de l’acció és l’amor dels dos germans, però el centre psicològic és Judit, la qual ha sigut adultera i mor de pena davant el suïcidi de Brunegilda i el parricidi comès pel seu fill.

Lo fill del rei el personatge psicològicament més interessant també és l’acció, també acabarà amb suïcidi. El tema principal serà l’abnegació. També seran temes importants l’amor paternal, l’ambició i la fidelitat, l’amarguesa i la comicitat...

L’ Ànima morta, complicada com les altres, no apareix el suïcidi. El

...