PROCESSOS D’ESTANDARDITZACIÓ - Gabriel Bibiloni.

PRIMERA PART: Les Llengues Estàndards

FUNCIONS D´UNA LLENGUA ESTÀNDARD

Què es una llengua estàndard?

Una llengua estàndard és una condició per a què pugui existir una societat moderna, també és una realitat que surt de la mateixa modernització de la societat.

La llengua estàndard és una varietat, codificada, que s´usa de model de referència a tots els membres d´una comunitat lingüística en uns àmbits.

L´estàndard fa més funcions: actua com a element clau per a l´existència de la consciència de la comunitat lingüística i per a fer posible l´existència d´un sistema equilibrat d´atituds positives dels parlant vers la propia llengua, indispensable perquè aquesta tingui garanties de plenitut i continüitat.

L´estàndard com a model de referència

• Llengua estàndard i ús correcte.
  Hi ha unes normes per a dur a terme l'ús considerat correcte, és a dir, aquell que satisfà una de les necessitats bàsiques dels membres d'una comunitat lingüística: la necessitat de seguretat en la seva activitat comunicativa. Això va relacionat amb el que s´anomena lleialtat lingüística, més ben dit, l´adhesió dels parlants a la seva llengua i la voluntat de mantenir-la .
  
  Molt sovint el que s´anomena autoodi té un component que hem de relacionar amb la inseguretat lingüística.
  
  Molts cops, l'estàndard només és un referent per als àmbits formals o per a la llengua escrita. D´aquesta manera l´estàndard és una varietat funcional, o sigui, és utilitzat per a unes funcions en concret.
  
  A la majoria de comunitats lingüistíques la llengua estàndard esdevé un model de referència global per a tota la comunitat i per a tots els usos. És, a més, el que s´esdevé en la situació sociolingüística anomenada diglòssia.

• Llengua estàndard i discriminació social:
  
  La llengua estàndard fa referència al domini de la llengua referencial, el coneiximent de les seves regles o normes, la destresa en el maneig dels seus recursos i la capacitat d' usar-la d' una manera adequada a cada situació. La llengua és un filtre en l' ascens social.
  
  Una de les funcions bàsiques d´una llengua és l'anomenada funció discriminant. Per aquest motiu,  en una comunitat lingüística normal, el domini de la llengua és una necessitat i un valor reconegut per tothom sense discussió. D' aquí neix la creència que tothom que va a viure en el lloc d'una llengua en concret, estarà motivat per aprendre-la i assolir-ne un domini elevat. En canvi, a les comunitats amb una llengua subordinada, la funció discriminant és exercida per la llengua dominant. D'aquesta manera, és evident que la llengua dominant actua com a estàndard dels parlants d' una llengua subordinada i assumeix totes les funcions que en d'altres circunstàncies correspondrien a l' estàndard propi.

• Estàndard i diglòssia.
  
  Feruson (1959) analitzà un tipus de situació sociolingüística (diglòssia) en què una varietat lingüística estandaritzada s'alterna amb una altra o altres de no estandaritzades, de manera que la primera ocupa  l'espai dels àmbits formals i, les segones,  dels àmbits informals. També dividí la situació sociolingüística de diglòssia entre diglòssia  interna i doble diglòssia.
  
• L' estàndard i,la lleialtat ligüística.
  
  Els parlants d´una llengua estàndard es senten posseïdors d´una veritable llengua i d'un ús correcte i adequat d'una llengua en concret, una llengua autosuficient. La llengua estàndard proporciona als parlants la seguretat necessària per creure-ho.
  
  Una varietat lingüística no estandaritzada o amb dèficits en l'estandardització comportarà necessàriament una sèrie de dèficits en tots els sentiments esmentats. Així, els usuaris d' una varietat lingüística que no els proporciona prou seguretat comunicativa tendiran a adherir-se a una altra varietat que satisfaci aquestes necessitats.

PROCESSOS D´ESTANDARITZACIÓ.

Components i etapes.

Haugen (1983) estudià els processos d´estandarització. Afirmà que n'hi ha quatre fases en la planificació lingüística:

• Selecció. Consisteix a prendre com a opció una determinada varietat llingüística, a partir de la qual es desenvoluparà el procés d'estandarització. Podem parlar de selecció quan en la comunitat humana en la qual ha de tenir lloc l' estandarització hi ha un conjunt de varietats lingüístiques prou diferenciades i contrastades.

• Codificació. Consisteix a establir normes que afectin l'ús de la varietat que s'està estandarditzant i a determinar quines formes i quins elements lingüístics entren dins d'aquesta varietat i quins en resten fora. Inclou tres etapes:

Grafització: o establiment de les normes ortogràfiques. És el requisit més bàsic per al desplegament social de la nova varietat.

Gramatiçació: o fixació de la morfología i de les regles sintàctiques.

Lexicació: o confecció de l' inventari del lèxic amb l' especificació del significat exacte de cada mot.

• Implementació. Consisteix en l'ensenyament de la llengua codificada a tota la població mitjançant el sistema escolar. Si la comunitat que parla la llengua en vies d' estandarització no té prou poder polític per a impulsar satisfactòriament la instal·lació completa de la varietat codificada en els àmbits formals, podrem parlar d'una llengua codificada, però no d' un estàndard reeixit. La difusió de la varietat codificada produeix les normes d'ús socialitzades que matissen, que complementen, i que, fins i tot, poden rectificar les propostes inicials de la codificació.

• Elaboració. Consisteix en un desenvolupament de l' acció codificadora i s' ha d' entendre com l' actuació, l' enriquiment i l' especialització dels recursos expressius de la llengua. Alguns autors estableixen una diferenciació entre l' elaboració, és a dir, l' ampliació i modernització dels recursos lèxics i el cultiu, que porta al deplegament funcional i a la diversificació d'estils. Mentre que la codificació i l' elaboració són activitats de despatx, el cultiu de la llengua és impensable si no és en el marc del que s' ha anomenat implementació. Conseqüència de l' elaboració són la completesa, és a dir el fet que la varietat elaborada és apta per a totes les funcions, per a tots els usos i per a tots els àmbits de comunicació.

Models d' estandarització

Distinguim entre diversos models d'estandarització:

• Model unitarista. És una varietat geogràfica que serveix de base per a l' estàndard i es prescindeix de les altres, que resten d' aquesta manera en posició de contrast respecte de la llengua comuna i en situació de ser desplaçades per aquesta.

• Model composicional. També anomenat compositiu. Consisteix en la constitució d'un estàndard unitari, però no sobre un sol dialecte, sinó a partir d' aportacions de tots, encara que un d' ells pot tindre més pes que els altres. Aquest model, porta inicialment a un estàndard artificiós i, aixó, pot comportar algunes dificultats en la socialització. Cal no confondre estàndard composicional i estàndard polimòrfic. L' estàndard composicional és un estàndard unitari que cerca de seleccionar una forma en cas de concurrència.

• Model d' estàndards autònoms. És propi de llengües parlades en un espai geogràfic fragmentat en marcs politicoadministratius diversos. Aquests constitueixen també marcs d' interacció social cohesionats cada un d' ells i amb una certa desvinculació uns dels altres.

La codificació

• Centres de codificació.
  Les primeres tasques de codificació de les llengües modernes són obra de gramàtics i d' humanistes individuals. Més endavant, aquesta activitat s' oficialitza i s' assigna a institucions públiques. La primera academia va ser fundada l'any 1634 pel cardenal Richelieu i va rebre el nom d'Acadèmia Francesa.

• Criteris de codificació

Criteri històric. Consisteix a decantar-se per la solució més antiga o per la que s'ajusta més a l'etimología. També a preferir en general les formes avalades per la tradició. La historicitat no és un valor en si mateix, sinó que pot ser-ho en tant que en una forma històrica convergeixen altres valors i en tant que possibilita l'objectiu de la unitat formal i, en conseqüència, de la funcionalitat comunicativa.

...