Ángel Guimerà

Àngel Guimerà

La biografia d’Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica per la verificació de la seva data de naixement, com pels aspectes que poden afectar d’una manera més directa la seva intimitat. Xavier Fàbregas, volgué veure que en les circumstàncies del naixement de l’autor (els seus pares no estaven casats) és un dels factors biogràfics que havien de marcar la seva producció, juntament amb la idea de mestissatge (nasqué a Tenerife, fill de pare català i mare canària, i es traslladà al Vendrell quan tenia vuit anys) i un amor frustrat amb una tal Maria Rubió (sembla que els pares respectius s’oposaven al prometatge).

Aquesta tendència a interpretar la seva obra a partir de la seva biografia ha estat una constant, i s’explica en gran part per la contradicció entre l’alt voltatge passional de les seves obres i l’extrema discreció de la seva vida íntima. D’aquí prové la inevitable temptació de projectar sobre l’autor i la seva obra lectures psicoanalítiques. Pel que fa al seu "mestissatge", el tema de l’inadaptat, del diferent, és un motiu recurrent a la seva obra, tal com ja va remarcar Fàbregas. És evident que s’hi pot trobar una clara relació amb la biografia del dramaturg.

El dramaturg

El primer període en la creació dramàtica de Guimerà es destacà especialment per la voluntat de seguir una proposta programàtica plantejada pels amics de l’autor, però sobretot per Josep Yxart, el crític més lúcid i informat del moment. En el context del teatre català de l’època dominava la figura de Frederic Soler, que havia consolidat uns models de teatre en català de base melodramàtica en què alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics. La insatisfacció que molts intel·lectuals catalans sentien davant d’aquest teatre i del monopoli que hi exercia l’autor de La dida els mogué a buscar-ne una alternativa que, de passada, atorgués a l’escena local un prestigi literari que l’excessiu popularisme d’aquest dramaturg no permetia assolir.

Així, es donà un intent de recuperar amb el nom de tragèdia unes formes de drama culte que renovessin la ja establerta tradició romàntica, tant pel verisme més profund en el tractament de la realitat històrica en què s’emmarcaven els conflictes passionals (Pietro Cossa, Victorien Sardou, etc.) com en la recuperació dels drames de l’últim Schiller, caracteritzats per la síntesi que aconseguí l’autor alemany entre el model del teatre shakespearià i el classicisme francès del segle XVII. Per aquesta via evità les truculències melodramàtiques d’un cert romanticisme i, alhora, s’allunyà de l’encarcarament retòric d’un Racine, incorporant d’una manera decidida la història com a material dramatúrgic. Aquest camí fou el que interessà vivament Yxart, un cop constatades les dificultats d’arrelar el drama realista contemporani en català en el marc de la societat catalana de mitjan segle XIX. Guimerà fou l’autor triat pels seus companys com el més apte per a tirar endavant la creació d’una tragèdia catalana. La tendència més destacable des de Gal·la Placídia (1879) fins a La boja (1890) és, d’una banda, l’aproximació a un realisme més sincer, i, de l’altra, la creació d’unes constants temàtiques que l’autor ja no abandonaria. On millor sabé expressar això fou, però, en els seus drames en prosa de la dècada dels noranta, especialment en obres com Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) o La filla del mar (1900). L’aproximació a la realitat contemporània i als processos de canvi que patia la societat catalana cap a un model clarament urbà i industrial acabà de singularitzar la seva producció

...