Apología De Sòcrates

APOLOGIA DE SÒCRATES

L’apologia es situa a l’any 400 a.C. Explica els fets dividits en tres parts de la defensa de Sòcrates davant el tribunal. L’acusació en general és falsa, principalment cap a Sòcrates el qual el denunciaven per qüestionar als déus de l’Estat i corrompre a la joventut.

A la primera part de l’apologia, Sòcrates fa un discurs de defensa pròpia contra els seus acusadors, Melet, Licon i Ánito. Es deia que Sòcrates era un home perillós, se’l acusa d’investigar els fenòmens celestials i subterranis, així doncs se l’acusa d’ateu. D’una banda se l’acusa de sofista i per altre banda l’acusaven d’enganyar a la gent per la seva facilitat de paraula. I finalment, se l’acusa de no creure en els deus de la ciutat, sinó en altres divinitats noves.

Sòcrates doncs, en defensa pròpia explica la seva innocència mitjançant varis exemples i insisteix en que ell diu la veritat. Ens diu que la seva mala fama es deu a la saviesa que té, fins i tot el seu déu li digué que no existia un home més savi que ell en tot el món.

Es negava a l’acusació de que es dedicava a imposar la seva doctrina a la gent, a canvi de diners. Cal dir que Sòcrates era anti sofista ja que ensenyava amb una finalitat educativa sense demanar diners a canvi. Sòcrates assegura que creu en els déus i que es falç l’ateisme que els seus acusadors manifesten de Sòcrates, perquè segons Meleto, afirma que creu en altres divinitats diferents als déus de la ciutat. Referent a l’acusació de corrompre als joves, Sòcrates canvia el seu concepte de culpabilitat per el d’ignorància, així doncs, després d’una conversació dialogada amb Meleto, Sòcrates revela que Meleto ha acusat a Sòcrates únicament per posar-lo a prova.

finalment Sòcrates acaba aquesta primera part de l’apologia, deixant en mans dels jutges la justícia i deixant totalment clara la seva superioritat en la saviesa sobre els déus respecte els altres.

A la segona part, Sòcrates està condemnat a pena de mort després de que casi bé totes les votacions dels jutges votessin a favor d’aquesta. Cal dir que Meleto va ser el que proposà aquesta pena de mort.

Finalment, a la tercera i última part, Sòcrates s’acomiada dels jutges que l’han condemnat i dels que l’han absolt. Sòcrates pensava que una persona la qual estava apunt de morir posseïa un do per preveure el futur. Així doncs, Sòcrates dedueix el futur a aquells que l’han condemnat i els i diu que els hi arribarà un dia un càstig molt més dur del que ell a rebut.

Sòcrates reflexiona sobre el fonament de que la mort sigui un bé, que si en cas de que sigui una absència de tota sensació, llavors, la mort seria per ell un meravellós benefici, i per si l’altre banda, es tractes d’un “trànsit” de l’ànima d’aquest món a l’altre, seria també per ell una alegria, ates que es retrobaria amb les

...