MITES COSMOGÒNICS

Tema 3: MITES COSMOGÒNICS

1. Reflexió teòrica general sobre el mite cosmogònic com a pensament sobre els orígens.

Una de les funcions bàsiques del pensament mitopoètic (aquell mode de pensament que opera a través d’esquemes narratius tradicionals) és la de fonamentar i estructurar la realitat a través d’un relat sobre els orígens del món, que en ser dit i redit defineix, manté i perpetua l’ordre del món. Per això, totes les cultures del món tenen mites cosmogònics.

En els mites cosmogònics es poden observar especialment bé alguns trets característics del pensament mític. Destaquem-ne dos:

1. El caràcter globalitzant, polisèmic i multifuncional del mite com a llenguatge simbòlic que tendeix a establir lligams i relacions entre àmbits i nivells diversos de la realitat. Això el distingeix del pensament filosòfico-científic [més que no pas el caràcter de veracitat o falsedat: encara que operi amb mètodes diferents, la ciència comparteix amb el mite la seva contínua provisionalitat: qualsevol teoria és veritat mentre expliqui les dades presents, i està per definició destinada a ser modificada o substituïda per una altra. Així, fins i tot una cosa tan aparentment irrefutable com la teoria newtoniana de la relativitat ha estat desmentida, o si més no relativitzada, per la teoria d’Einstein]. Per al pensament científic, la cosmogonia és, única i estrictament, l’explicació dels orígens del món, mentre que el mite cosmogònic estructura l’esppai i el temps còsmic i humà i comporta tota una sèrie d’implicacions en el nivell, p.ex., de l’ètica, de les relacions socials, dels costums, etc. Per exemple, la hipòtesi del Big-Bang no incideix en les nostres vides quotidianes ni en el nostre sistema de valors o les nostres institucions socials o polítiques, però el mite bíblic de la creació per a tota la cultura occidental (fins i tot per als no creients o per als que no hi creuen en la seva literalitat, com la immensa majoria dels cristians actuals): a) organitza el nostre cicle vital (setmana de set dies amb descans al final, vàlid fins i tot independentment de la religió, per als no creients i els no practicants), i durant molt temps també el sistema cronològic (datació a partir de la data de la creació del món, usada pels jueus i pels cristians al costat de la del naixement de Crist, especialment a l’Edat Mitja; en l’Occident cristià, alguns elements del mite cosmogònic han estat assumits per la història de la vida de Crist, com el cicle de l’any, que comença amb el seu naixement, rememorat cíclicament en el període de Nadal, entre la nit de Nadal i l’Epifania o Dia dels Reis); b) vehicula una imatge determinada de l’home en l’univers i la seva relació amb la natura: l’home és la corona de la creació, destinat a dominar les altres criatures i tota la terra, només sotmès a Déu, de qui som imatge i semblança (òbviament és un pensament molt poc ecològic i fins i tot en l’actualitat comporta, per exemple, que algun Estat modern molt important governat per dirigents cristians radicals es negui a signar el tractat de Kioto, perquè els recursos naturals estan literalment al servei de l’home, que està legitimat, fins i tot religiosament, per explotar-los); c) vehicula una imatge patriarcal de la societat: Déu Pare crea Adam, del qual treu la dona, que és per tant una creació en segon grau, depenent i inferior a l’home, del qual és una prolongació, un membre més (una costella) (no cal dir les conseqüències i implicacions ideològiques que aquest pensament ha tingut i té en tota la història d’Occident; seguint amb temes d’actualitat, recordeu el títol d’una pel·lícula relativament recent: “La maté porque era mía”?); d) estableix uns comportaments èticament connotats com a dolents (engany <la Serp>, seducció <Eva>, desobediència a l’autoritat <Adam>, nuesa <Adam i Eva>, enveja <Caín>, violència <Caín>) i d’altres com a bons (obediència a l’autoritat, vergonya del cos o “decència” sexual, pietat d’Abel,...); e) connota amb determinats valors i associacions alguns objectes o elements de la realitat: la Serp relacionada amb el mal, la poma (o d’altres fruites de polpa carnosa) amb la seducció eròtica i la sexualitat il·lícita, ...); etc. Així, a través del mite, i especialment del cosmogònic, una cultura construeix el seu sistema propi i característic d’organització de la realitat, tant natural com humana.

1. El caràcter fort, “performatiu”, fins i tot creador, de la paraula mítica, especialment en relació amb el ritual o amb l’enunciació del mite en determinats moments i ocasions solemnes. Això és més important en unes cultures que en d’altres (a Grècia, per exemple, no ho és gaire, almenys en el cas del mite cosmogònic, que, en mans dels poetes, tendeix a relacionar-se més aviat amb el pensament especulatiu que amb el religiós o ritual, i estarà per tant en relació estreta amb el naixement de la filosofia (alguns dels primers filòsofs eren rapsodes o utilitzen el vers èpic per explicar la seva visió de l’origen i estructura del món, com Parmènides o Empèdocles). Així, a l’antiga Mesopotàmia (Babilònia), la cosmogonia havia de ser recitada solemnement pel rei-sacerdot en el temple en ocasió de la festa de l’Any Nou i això contribuïa a mantenir la Ceació, a revifar-la repetint-la i reactualitzant-la. Però el relat cosmogònic podia també tenir altres virtuts o funcions, com per exemple poders curatius. A la Bíblia, la Creació es fa a través de la Paraula de Déu (Déu digué: “Faci’s la llum” < Fiat lux>...i la llum es va fer), i el text mateix de la Bíblia és també la Paraula de Déu, o sigui que el relat cosmogònic és alhora la Creació. Els cristians reprenen aquest valor fort de la paraula en el moment de l’Encarnació: Jesús és la Paraula (Lógos) que es va fer carn i habità entre nosaltres (principi de l’Evangeli de Joan).

1. El caràcter sistemàtic de la mitologia com a conjunt coherent de mites, com a xarxa interrelacionada d’esquemes narratius. Pel caràcter fonamental o fundacional dels mites cosmogònics, aquests tendeixen a projectar-se sobre molts altres mites, o bé en tant que esquema bàsic de narració dels orígens o bé a través de motius cosmogònics que reapareixen en altres moments o històries mítiques. A Grècia, un exemple del primer cas podrien ser els mites de fundació de ciutats, on sovint es repeteix l’esquema cosmogònic bàsic de pas del caos al cosmos (p.ex., aparició d’una illa sorgida del fons de les aigües o d’una llum en un espai de foscor) o de la lluita de la civilització contra la barbàrie (l’heroi que lluita contra el monstre per poder fundar, com Apol·lo contra la serp Pitó a Delfos o Cadmos contra el drac a Tebes, repeteixen l’acció primordial de Zeus contra Tifó) o reapareix la història del diluvi (en algunes versions, Tebes es funda després del diluvi, que ha fet desaparèixer un poble salvatge que abans ocupava el territori). Un exemple del segon cas (motius cosmogònics aïllats en determinats moments importants d’altres mites) podria ser l’evocació d’Oceà i Tetis en la seva illa a l’extrem del món en el moment de l’engany d’Hera a Zeus en el llibre 14 de la Ilíada, on hi ha una breu al·lusió cosmogònica a Oceà com a origen (génesis) de tots els déus i els homes (Il., 14, 201), o el paper d’Eris i la seva poma en l’origen de la Guerra de Troia. A Hesíode, l’esquema cosmogònic es projecta en el cicle de mites sobre els orígens de la condició humana (Prometeu – Pandora – Mite de les Edats): així, els mals que allibera Pandora corresponen als fills de la Nit i d’Eris, repetint en el nivell humà el naixement dels fills de la Nit en el nivell cosmogònic, i la mateixa Pandora donada als homes reactualitza per a la raça humana el que per a tot el cosmos representa el naixement d’Afrodita, amb tota la seva ambigüitat.

1. Alguns motius recurrents del mite cosmogònic arreu del món.

1. Pas de foscor a llum: tenebres primordials com a origen de tot; pas de Nit a Dia (marca alhora l’origen del temps); explosió o deflagració còsmica; naixement d’un ésser lluminós (p.ex. el Fanes/Eros dels òrfics a Grècia), etc.

2. Aigües primordials: realitat primordial aquàtica (p.ex., Gènesi: “l’esperit de Déu volava sobre les aigües”); aigües com a caos o estat pre-creació (Génesi: Creació = separació de les aigües de dalt i de baix > Diluvi = anul·lació de la Creació); aigua com a realitat sexuada i sexual, creadora fèrtil d’altres éssers [a) parelles de divinitats aquàtiques fèrtils: la babilònica Apsu-Tiamat o la grega Oceà-Tetis [en grec Tethys, no confondre amb la Tetis filla de Nereu i mare d’Aquil·les, que en grec és Thetis], pares de les Oceànides i els Rius; b) semen com a líquid creador: naixement d’Afrodita a Hesíode, masturbació cosmogònica a Ferècides i en la mitologia egípcia]; aigua com a realitat primordial asexuada, matèria amb la qual o a partir de la qual es crea el món (cosmogonia fragmentària d’Alcman, poeta arcaic grec de lírica coral; idea represa per Tales, el “primer filòsof”) etc.

...