Ars Antiqua

Índex

• Introducció i antecedents: pàg. 2

• Formes derivades del cant gregorià: pàg. 2

• Els tropos i les seqüències: pàg. 2

• La polifonia i el seu origen: pàg. 3

• L’escola de Sant Marçal de Limoges: pàg. 5

• L’Ars Antiqua (introducció): pàg. 5

• Aportació rítmica: pàg. 6

• Formes de l’Escola de Notre Dame: pàg. 7

• Organum, clàusules, motet, conductus i cànon: pàg. 7

• Bibliografia: pàg.10

Ars antiqua

A mode d’introducció farem referència a les corrents compositives que hi havia hagut fins aleshores:

Formes derivades del cant gregorià

Des de l’Imperi Sacrogermànic al segle IX es dóna un renaixement cultural que aportarà una sèrie de novetats musicals, el fi de les quals serà embellir la litúrgia. Aquest procés d’embelliment es durà a terme mitjançant l’ampliació i modificació del cant gregorià d’aleshores, mai mitjançant la creació de coses noves, ja que la música tenia un caire sagrat. Això es farà mitjançant varis processos:

- Afegint nous textos i melodies als cants gregorians ja existents. Aquest procés s’anomena tropar ja que el resultat que se n’obté és el “tropo”, que en un futur donarà lloc al “conductus” i al drama litúrgic.

- Afegint noves veus, creant així la polifonia.

Els tropos

Com ja hem dit abans, es formaven mitjançant el procés de tropar, afegint nous textos, intercalats o al final del cant, dins un cant preexistent en el qual es donava una explicació del que estava dient la litúrgia en un moment determinat. Són així una gran font d’informació per a la literatura baix medieval i per a l’estudi de l’evolució de la litúrgia i l’evolució del pensament religiós. La paraula “tropo” ve del grec “tornar-se sobre sí mateix”. A l’Antiga Grècia significava el mateix que mode. Ara agafa el significat de melodia o melisma. Els tropos abarcaràn un gran repertori.

Les seqüències

Són una forma de cant sagrat pregregorià d’àmplies dimensions i que estaven destinades a ser cantades en el propi de la missa, abans de l’Al•leluia. A pesar de que eren considerat tropos, funcionaven com a cants autònoms. Es caracteritzen per:

- Tendeixen al paral•lelisme entre text i música

- Són peces estríctamen sil•làbiques, és a dir, a cada nota li correspon una síl•laba.

- Tenen una àmplia tessitura.

- Els modes que usen són: el “protus” i el “tetrardus”, autèntics i plagals.

La polifonia

És el paràmetre més desenvolupat actualment en la música occidental. A occident es desenvolupà i es convertí en el motor de la música. Amb això es perd la fluidesa rítmica i la varietat melòdica que hi havia hagut fins ara.

Origen

Les primeres fonts escrites que tenim de la polifonia, es remonten al segle IX, però abans ja n’hi havia hagut en altres àmbits culturals (com ara l’heterofonia grega). També a occident ja existien indicis d’aquesta. Fins i tot els principals musicòlegs (Boeci, Sant Agustí, Sant Isidre de Sevilla...) ja n’havien parlat abans.

A partir del segle IX la polifonia s’entén com a una forma d’embellir la litúrgia. En un principi aquesta polifonia consistia en doblar la melodia a intervals de 4a, 5a i 8a (considerats, per tradició grega, com els intervals divins). Aquesta aportació és obra de Boeci, qui es convertí en el principal teòric musical de l’època medieval. Boeci establí tres categories musicals:

- La música mundana (de les proporcions del cosmos).

- La música humana (música del microcosmos, de l’equilibri entre la ment i el cos).

- La música instrumental (de menys categoria, la que sona).

A partir d’aquesta classificació veim com es valora més al teòric de la música que no al virtuós, que ja en temps d’Aristòtil, era considerat un serf de la manualitat.

A partir de la segona meitat del segle IX apareixen dos nous tractats, escrits al nord-est de França, anomenat “Musica Enchiriadis” i el seu posterior comentari “Schola Enchiriadis”. En aquest tractat es fixen per primera vegada les lleis incipients de la polifonia i hi apareix el primer “organum”.

Més tard apareix un altre tractat, el “Micrologus” escrit per Guido d’Arezzo a mitjan segle XI. En aquest apareix una nova descripció teòrica del que és un “organum”, i en especial ens parla d’un determinat tipus, “l’ocursus” o “organum convergent”. D’aquest ens parla de l’intervàlica, dient que el millor interval per a la fusió de dues veus és la 2ª.

Fins a la segona meitat del segle XI no apareix el primer manuscrit pràctic polifònic, el Tropari de Winchester, que està format per dues parts:

- El primer, escrit a finals de segle X, és una recopilació de tropos.

- El segon, del segle XI, es tracta d’una revisió del primer manuscrit amb l’afegit de noves veus organals (“vox organalis”). En total hi ha recopliats un total de 171 “organums” i estàn escrits en notació diastemàtica. Hi apareixerà un canvi significatiu: la veu organal estarà col•locada per damunt a una distància de 4ª, 5ª o 8ª de la veu principal, que passarà a anomenar-se “cantus firmus”.

Així doncs ens trobam amb tres tipus “d’organum”: el simple (una veu), el compost (duplicació de la melodia) i el convergent (dues veus neixen juntes, es separen i acaben juntes).

A finals de segle XII apareixen dos nous tractats:

- “Tractat de música” de John Cotton.

- “Al organum faciendum”, on trobam “l’organum” lliure, on hi apareixen creuaments de veus i seigualtats rítmiques entre les dues melodies. A partir d’aquest, el terme “organum” farà referència a un art.

L’escola de Sant Marçal de Limoges

A l’abadia de Sant Marçal de Limoges s’hi conserven 4 manuscrits de música a dues veus, que cumplien les característiques de la manera de fer música xacobea. En aquests manuscrits s’hi observen algunes novetats:

Apareix per primer cop un repertori a dues veus, on les dues són completament noves. Aquestes són anomenades versus. Són poemes estròfics en llatí i normalment religiosos que no són “organum”, però són de l’estil discantus, és a dir, la “vox organalis” es mou, no és una simple duplicació. En aquest repertori hi abunden les disonàncies. També hi apareix “l’organum”

...