Tirant lo Blanca novel·la cavalleresca: Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanca novel·la cavalleresca: Tirant lo Blanc

Al segle XV sorgeix la novel·la cavalleresca, gènere en el qual situem l’obra anònima Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell.

Les novel·les cavalleresques provenen de la tradició dels llibres de cavalleries però tenen diferències notables. El protagonista és també un cavaller fort i valent però és pas un heroi amb característiques sobrehumanes sinó que és un personatge de carn i ossos, és a dir, de mesura humana. Les accions esdevenen de manera lògica, sense intervenció de fets prodigiosos. La màgia, tan característica dels llibres de cavalleries hi és absent. Les aventures dels cavallers no transcorren en paisatges llunyans i exòtics sinó en llocs coneguts i perfectament localitzables en un mapa i en un temps pròxim, que correspon a l’època en què foren escrites, i hi  ha referències a fets i personatges històrics del moment. En definitiva, es tracta de novel·les realistes i versemblants que s’inspiren en la vida de cavallers reals i fets de l’època.

Martorell recull episodis històrics del moment i se’n serveix a la seva novel·la, com el setge de Rodes (1444) pels egipcis i pels genovesos, enemics del rei Alfons el Magnànim, que recrea a la segona part o la caiguda de Constantinoble (1453) en mans dels turcs, que va ser un trauma per al món cristià de l’època i que en la novel·la Martorell fa que el seu heroi la recuperi per als cristians, tal i com desitjava l’Europa cristiana del moment, tot i que l’autor sabia que no seria reconquerida.

El seu caràcter realista va fer que Miguel de Cervantes  salvés la novel·la de la foguera on es cremaven els enganyosos llibres de cavalleries que havien pertorbat Don Quixot:

“-!Válame Diós! Dijo el cura dando una gran voz- !Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos.[...] Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con todas estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen.”

En aquesta “humanització” de les novel·les cavalleresques cal veure-hi el declivi de l’edat mitjana i la influència d’una nova sensibilitat que anuncia el Renaixement. El realisme de les seves accions i l’aparició de l’erotisme i el sentit de l’ humor, impensables en els llibres de cavalleries d’ascendència artúrica, confereixen a la novel·la una gran modernitat. Fixem-nos, però, que Joanot Martorell no tracta mai de forma irònica els afers considerats importants com les gestes cavalleresques i les proeses militars de Tirant i reserva l’ humor per narrar els episodis relacionats amb la vida quotidiana i les intrigues amoroses. En aquests passatges, l’autor reflecteix l’ambient de la noblesa valenciana del seu temps, una realitat que coneix bé i que retrata d’una manera pintoresca i divertida. Les escenes amoroses que es desenvolupen fonamentalment en els capítols de Constantinoble (les relacions de Tirant i Carmesina, Diafebus i Estefania, l’Emperadriu i Hipòlit) es presenten amb una forta càrrega sensual i eròtica.

En el Tirant tanta importància es donen a les descripció d’accions guerreres com la de fets que s’esdevenen en la vida quotidiana i això suposa un trencament amb la narrativa anterior perquè suposa una convivència  dels ideals medievals (religió, cavalleria) amb l’aparició dels nous valors burgesos (plaer, humor, racionalisme).

El mateix protagonista només es comporta com un cavaller medieval que participa en tornejos a Anglaterra, a la primera part de la novel·la, mentre que en la resta apareix convertit en un hàbil capità que participa en batalles navals i campals, evidenciant que, al segle XV, la cavalleria ha estat substituïda pels exèrcits professionals en la defensa dels regnes.

Ens trobem, per tant, amb una novel·la a cavall entre la tradició artúrica i la novel·la moderna, que ens presenta un món que està deixant enrere l’edat mitjana i s’afanya per reflectir els nous model del món modern.

També, tal i com Mario Vargas Llosa afirma a Lletra de batalla per a Tirant lo Blanc, podem considerar Tirant lo Blanc com una “novel·la total” en el sentit que la seva complexitat abasta tots els aspectes de la realitat: és una novel·la cavalleresca perquè se centra en la vida d’un cavaller i descriu els combats individuals;és una novel·la militar perquè descriu les estratègies militars de l’època (composició dels exèrcits, armes, astúcies, traïcions); és una novel·la històrica perquè reflecteix la societat del segle XV i presenta personatges i fets del seu temps; és una novel·la social perquè reflecteix els usos i costums cortesans (menjars, vestits cerimònies); és una novel·la psicològica perquè ens presenta personatges complexos, canviants i contradictoris; és una novel·la eròtica perquè presenta amb total llibertat i fantasia tota mena de comportaments sexuals (desflorament, fetitxisme, adulteris, voyeurisme)... “en definitiva, és totes aquestes coses i cap d’elles exclusivament, ni més ni menys que la realitat.”

Vargas Llosa ens diu que Martorell pertany a la dinastia dels “suplantadors de Déu” perquè aconsegueix de crear un món propi en la seva novel·la, un univers autònom, aprofitant els elements que la realitat li forneix.

La novel·la combina dos estils. D’una banda un to solemne i culte a l’estil de la prosa renaixentista, quan els personatges fan llargs parlaments, lamentacions, rèpliques, com és el cas de la lamentació de Carmesina sobre el cos de Tirant, i de l’altra un estil col·loquial i directe, ple d’expressions familiars, jocs de paraules i exclamacions, amb els qual s’estableixen els diàlegs entre els personatges. Les intervencions desimboltes de la donzella Plaerdemavida en són una bona mostra.

...