VERGUENZA

La pel·lícula explica una història desgraciadament molt real: la d'un nen immigrant que va de família d'acolliment a Centre d'Acolliment successives vegades ja que sempre acaba sent retornat per la família acollidora de torn. El seu difícil comportament, les motivacions confuses de la família i el poc suport i ajuda dels agents de l'administració fan que el fracàs de l'acolliment sembli inevitable.

En aquesta pel·lícula, Lucía i Pepe porten anys volent tenir un fill, però la infertilitat d'ella els ha portat a intentar un acolliment permanent preadoptiu. Manu, un xaval peruà de vuit anys, és un noi molt difícil, amb molt dolor dins, i que ja ha estat retornat diverses vegades per famílies anteriors al centre d'acolliment. La parella, estan en crisi perquè tampoc ells aconsegueixen fer-se amb el noi, i a més, des de la Comunitat de Madrid els han demanat que decideixin ja sobre fer el pas de l'adopció.

La vergüenza, planteja diverses coses d'interès. D'una banda, el conflicte generat per Manu posa de manifest d'una forma imponent els problemes latents en la parella. Això és molt important perquè indica una veritat sovint oblidada: l'acolliment i l'adopció han de ser fruits d'una convicció, ganes i reflexió molt forta i meditada i no per la manca d´una necessitat real, com és el desig de tenir fills. Lucía i Pepe portaven molt temps tapant els problemes reals del seu matrimoni, i l'acolliment de Manu tenia inconscientment molt de fugida cap a endavant.

La parella en aquest procés s' adona que no han de mirar al nen com a qüestió que ha de ser gestionada sino mirar-se a si mateixos com l'assumpte que ha de ser prioritàriament resolt. És molt freqüent trobar persones o parelles que adopten o acullen per solucionar un problema personal mal resolt. La conseqüència és sempre la mateixa: el fracàs de l'acolliment amb la ferida que això suposa per al nen.

Molt unida a aquesta qüestió està una altra que també travessa el film: la mentalitat perniciosa de l'ideal de el “pare perfecte”. “Vull demostrar que sóc capaç de ser un pare ideal”, és el plantejament dels protagonistes: “Ja veuràs com som capaços”. L'obsessió per donar la talla esclavitza a Lucía i Pepe i desnaturalitza la relació amb Mario. De fet, l'absència de *reprimendas quan són necessàries són poc educatives per al noi i font d'una violència interior extrema per als pares (les conseqüències físiques en la salut de Pepe són tremendes).

Un altre element essencial que està claríssim en el film és la necessitat dels pares d'estar units, anar a una. I no ho estan. Viuen l'aventura en solitari. Lucía i Pepe volen al nen, el consideren el seu fill, però estan sols i l'univers es col·lapsa al seu al voltant, s'asfixien,

...